dimecres, 30 de desembre de 2009

cementiri nuclear

COMUNICAT DE PREMSA

LA CANC CONSIDERA QUE LA CONVOCATÒRIA PER A LA SELECCIÓ DE CANDIDATS A ACOLLIR EL CEMENTIRI NUCLEAR ÉS IRRESPONSABLE I ANTIDEMOCRÀTICA.

Els municipis interessats, diu la convocatòria, podran presentar candidatura amb un simple acord del Ple Municipal, sense ni tant sols exigir-ne unanimitat i que es podria aprovar per majoria simple, i sense tenir en compte als municipis veïns.

La previsió del total de deixalles radioactives, unes 6700 tones segons el Ministerio de Industria, està feta sense establir prèviament un calendari de tancament, urgent i ordenat, de les centrals nuclears, per la qual cosa no es pot establir una quantitat fixa de residus que generaran aquestes nuclears.



El projecte de cementiri de residus radioactius és la coartada que prepara el Govern de l’Estat per poder justificar un allargament de les nuclears més enllà de la seva vida de disseny.

El projecte de Cementiri de residus radioactius que ara treu a subhasta el Ministerio de Industria (http://www.boe.es/boe/dias/2009/12/29/pdfs/BOE-A-2009-21107.pdf), és una part més de la irresponsable política de generar un problema per al conjunt de la ciutadania i el medi ambient, els residus nuclears, per als quals no hi ha solució tecnològica. La principal raó de ser d’aquest cementiri de residus radioactius és el problema que tenen les empreses que gestiones les nuclears que veuen com les “piscines”, lloc de l’interior del reactor on es guarden els residus de cada central, se’ls estan omplint, i hauran de deixar de funcionar un cop estiguin saturades. Per tant, es una coartada que el Govern de l’Estat vol donar a les elèctriques per poder justificar l’allargament de les nuclears més enllà de la seva vida de disseny (calculada en 25-30 anys, és a dir, el temps que tarden a omplir-se les piscines). El combustible gastat de la C.N. Vandellós 1 que estan a França, i que el seu retorn a l’Estat espanyol està sent utilitzat com a coartada mediàtica per justificar la construcció d’aquest cementiri, només representen 13m3 de residus d’alta activitat, i en cap cas suposaran un sobrecost econòmic per a l’Estat si no retornen a partir del 30-12-2010. Així ho posa de manifest la resposta 169687, de data 27-12-2006, del Govern de l’Estat a la pregunta escrita pel diputat Joan Herrera (GIV-IU-ICV) sobre el cost de la gestió dels residus de Vandellòs I per part de França, el cost de traslladar-los altre cop a l’Estat, i el cost en cas de no ser recollits a data 31/12/2010: “En el caso de no poder retomar a España los residuos del núcleo 3, por causas atribuïbles a la parte española, el Protocolo establece que la parte española tendrá una penalización de 49.545,17 € por día de retraso a contar desde el 31 de diciembre de 2010. Esta cantidad es revisable de acuerdo a una fórmula de revisión de precios con índices franceses (a fecha de diciembre de 2005, asciende a 58.847,68 €). Estas cantidades serían devueltas a España en el momento del último retorno de residuos, una vez deducidos los costes de almacenamiento soportados por COGEMA después del 31-12-2010 y los costes de intervención de terceros ocurrida por iniciativa de COGEMA, por lo que deben considerarse como un pago a cuenta”.

La previsió del total de deixalles radioactives, unes 6700 tones segons el Ministerio de Industria, està feta sense establir prèviament un calendari de tancament, urgent i ordenat, de les centrals nuclears, per la qual cosa no es pot establir una quantitat fixa de residus. Amb això, el municipi que vulgui acollir el cementiri de residus nuclears s’exposa a acollir una quantitat de residus que vagi més enllà d’aquesta previsió de 6700 tones.

I cal tenir en compte, que el cost de la gestió dels residus radioactius, igual que el desmantellament de les centrals nuclears, es suportat pels ciutadans que financem l’empresa pública ENRESA a través d’un recàrrec del 2% en el rebut de l’electricitat.

Els aspectes socioeconòmics del cementiri sobre el territori queden rebaixats i difuminats “i s’anirà concretant a mesura que aquest es desenvolupi”, segons diu el Ministerio de Industria

Dels 12 milions d’euros anuals que inicialment el Govern de l’Estat deia que rebria el territori que acollís el cementiri de residus radioactius, ara ja han quedat oficialment rebaixats a la meitat, 6 milions d’euros anuals. Aquesta quantitat, però, no s’ajusta al que preveu l’Ordre del Ministeri d’Industria 17168 de 13 de julio de 1998 (http://www.enresa.es/files/multimedios/orden_13_julio_1998.pdf) a la que remet la convocatòria per determinar els ingressos previstos per als municipis afectats per la ubicació del cementiri. Segons aquella ordre ministerial, els municipis afectats es repartirien anualment un fix d’1’7 milions d’Euros, i uns variables de 21.179 euros per tona mètrica de residu en que s’incrementi aquell any, i 3.005 euros per metre cúbic en que s’incrementi aquell any el volum de residus. Així doncs, segons aquella ordre ministerial, el territori que aculli el cementiri rebrà anualment una quantitat aproximada d’uns 4’4 milions d’euros anuals, a repartir entre tots els municipis afectats. (la distribució municipal d’aquesta quantitat està especificada també a l’esmentada ordre ministerial 17168 de 13 de julio de 1998).

En qualsevol cas, la retribució que rebrà el territori que aculli el cementiri de residus radioactius no depèn d’una Llei, sinó d’una simple Ordre Ministerial que pot modificar-se en qualsevol moment. Per tant, entenem arriscat que un ajuntament es jugui el futur del territori amb una consistència jurídico-econòmica tan feble.

LA CANC considera que la millor alternativa per reactivar l’economia de les àrees nuclears d’Ascó i Vandellòs és el tancament de les nuclears i el seu desmantellament. Segons ENRESA, a la fase I i II del desmantellament de la CN Vandellòs I (encara falta la tercera, desmantellar el reactor, i que és la part més costosa) durant 10 anys hi van treballar 2700 persones repartides en 63 empreses. I això que es tractava d’una nuclear de petita dimensió (480 MW), no com els tres reactors que queden en funcionament, Ascó I, Ascó II, i Vandellòs II, de 1032MW, 1027MW i 1087MW respectivament.

El procediment de selecció preveu que els municipis interessats puguin presentar candidatura amb un acord del Ple Municipal, sense ni tant sols exigir-ne unanimitat i que es podria aprovar per majoria simple, i sense tenir en compte als municipis veïns.

Des de la CANC insistim en la denuncia de la frivolitat i poca responsabilitat amb la que el Govern de l’Estat tracta una qüestió tan problemàtica com és la dels residus radioactius. Amb només un mes de termini i amb un simple acord del ple municipal, que es podria aprovar amb una majoria simple, el Govern de l’Estat preveu licitar una instal·lació que acollirà residus radioactius d’alta activitat durant un mínim de 60 anys.

Un cementiri nuclear que acollirà tots els residus radioactius de totes les centrals nuclears de l’Estat espanyol, amb una radioactivitat que durarà centenars o milers d’anys, no només incumbeix a l’ajuntament del municipi que el vulgui. Això demostra la irresponsabilitat democràtica que el Govern de l’Estat mostra sobre qüestions relacionades amb la radioactivitat, quan els coneixements científics i la pròpia experiència han demostrat que la radioactivitat no entén de límits ni fronteres territorials. L’abast territorial dels efectes d’un cementiri nuclear amb residus altament radioactius, s’han de veure a llarg termini i amb conseqüències per varies generacions, no afectant tant sols al municipi que l’aculli, com s’ha demostrat amb la fuita radioactiva de la central nuclear d’Ascó 1 del passat hivern 2007-2008.

A més, en la convocatòria del Ministerio de Industria no es té en compte el principi “d’ampli consens territorial, social, i polític” que el president Zapatero va dir al seu moment a que estaria supeditada la ubicació del cementiri nuclear.

Posicionament contrari del territori.

Les terres del sud en particular, Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, i Catalunya en general som un territori altament nuclearitzat (a Catalunya hi ha una ràtio de 0’42MW nuclears per 1000hab.; xifra superior a la d’EEUU, el país amb més nuclears del món, que en té 0’33), i ja hem pagat, i de sobres, la nostra hipoteca nuclear, i no tenim perquè assumir ara els residus radioactius de totes les centrals nuclears de l’Estat espanyol.

Així ho han posat de manifest els 61 ajuntaments de les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, que representen el 67% de la seva població (473.815 habitants), els que han aprovat mocions oficials contra la instal·lació d'aquest cementiri nuclear.

En el mateix sentit contrari al cementiri de residus radioactius s’hi han manifestat 7 dels 10 Consells Comarcals de la demarcació de Tarragona. Entre aquests, els quatre de les Terres de l’Ebre (Baix Ebre, Montsià, Ribera d’Ebre, i Terra Alta), i tres del Camp de Tarragona (Alt Camp, Baix Camp, i Priorat).

L’11 de març de 2008 el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució (resolució 150/VIII; BOP núm. 229 de 17-03-2008), per la qual es rebutja la instal·lació d'un cementiri de residus radioactius al nostre país.

Sobre les informacions que apunten de la possibilitat que els municipis d’Ascó, Tivissa, o Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, puguin presentar-se com a candidats, cal tenir present que no hi ha consens territorial, ja que 9 municipis de les àrees nuclears d’Ascó i Vandellòs-Hospitalet, entre ells els de Tivissa i Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (els altres són: Flix, Móra d'Ebre, Ametlla de Mar, Mont-roig del Camp, Corbera d'Ebre, La Fatarella, i El Molar), la població dels quals representa el 79% d’aquest territori, han aprovat mocions de rebuig a aquesta instal·lació.



Per tot això, la CANC reitera la seva crida a defensar el territori a tota la població i especialment a totes les administracions públiques (Ajuntaments, Consells Comarcals, Parlament de Catalunya) que s’han posicionat en contra de la instal·lació del cementiri nuclear. Se’ls demana que manifestin públicament el seu posicionament, i refermin l’absència de consens territorial, social i polític.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Canço de Nadal per ningú.

(Lluís Llach)

Sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que avui no obri
la botella de xampany.

Sé que en un lloc lluny
potser algú pensarà
que en altres racons
hi resten boques amb fam.

Però serà tan estranya gent
la que dubtarà un moment
per donar la mà
al que no és germà.

I els que amb gran soroll
volem fer un nou món
avui, aquesta nit direm no.

I pels que l'avui
és com el passat
tampoc trauran la seva mà.

I els que mudats
anem a "Missa del gall"
no resem amb altra cara
que no cal.

Fora de l'església
hi han homes ben cecs
la nostra boira els hi tapa
el camí del vent.

Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.

I els que hem cridat
tots som ben iguals
avui tancarem junts la porta.
I demà vindrà un nou despertar
ningú tindrà la cara roja.

Però sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que al veure'm digui,
calla, ningú ha escoltat.

dimecres, 9 de desembre de 2009

La setmana més calurosa

SETMANA D'ABORRIMENT INFORMATIU ALS MITJANS ANTIFORMATIUS DE MASSES... JA FA MESOS QUE DURA LA COSA...

Ni grip, ni crisi, ni estatut... però si clima: Primera setmana de desembre més calurosa de la història DES DE QUE HI HA REGISTRE. 150 anys no són res dins les desenes de milers d'anys que fa que l'home és sobre la terra... Canvi climàtic? Sempre n'hi ha, estaria bé allargar una mica la informació que hi ha registres de clima més antics... i així si hem de patir, alments ho farem ben informats

PODRAN PAGAR LO QUE DEUEN LOS ESTATS?

La preocupación por el deterioro de las cuentas públicas en el mundo sacude los mercados

SEMBLA QUE PODEN APLAÇAR-SE LOS PAGAMENTS DE DEUTE Manen ells

SEMBLA QUE PODEN DESVIAR DINERS PÚBLICS, DE TOTA LA CIUTADANIA... Fan lo que volen

PERO DE COP TINDRAN INVERSORS (persones poderoses que manen sobre els polítics) EN CONTRA... I AL CAPITALISME EN CONTRA DEL PROPI CAPITALISME... I DEMANARAN UNA REFORMA DE SI MATEIXOS...

Mentrestant los treballadors a pagar i callar i cada vegada a callar més i pagar més... i a pidolar subsidis d'atur...

dimarts, 17 de novembre de 2009

dimecres, 23 de setembre de 2009

Mentrestant a espaÑa

400 niños españoles de edades comprendidas entre los 6 meses y los 17 años serán de los primeros del mundo en recibir la vacuna contra la nueva gripe. Lo anunció ayer la ministra de Sanidad, Trinidad Jiménez, después de que la Agencia Europea del Medicamento autorizara que España participe en las pruebas del preparado, que ha fabricado el laboratorio GlaxoSmithKline (GSK)


Esos 9.000 voluntarios participan en ocho grupos de ensayo con adultos sanos, dos con "mayores" (se supone que de 65 años) y cinco con menores y bebés. Las pruebas anunciadas ayer por Jiménez forman parte de estos últimos, y se aplicarán sólo "a niños sanos", dijo la portavoz de GSK.

noticia completa

Ultim capítol de la gran menjada de bola del 2009

Primer, un gran titular:

La vacuna de la nueva gripe funciona igual de bien en niños que la de la gripe estacional Algu sap com funcionaba l'altra? No es vacunaven los xiquets i xiquetes, no?

Segon, un subtítul contundent:
La respuesta inmunológica de un ensayo hecho en Estados Unidos es fuerte "Fuerte"... això deu ser bo, no?

En la prueba se usó una sola dosis de 15 microgramos del preparado, y la respuesta inmunológica fue muy fuerte. Ara ja és "muy fuerte" Esperem que mos expliquen què vol dir... El pequeño grupo de niños (25) en los que se ha medido tiene entre 10 y 17 años. Això són molt pocs casos per treure conclusions, no son resultats gens significatius, per lo poc que ser d'experiments científics...

La medida de la respuesta inmunológica (producción de defensas específicas contra el virus H1N1) es el sistema para evaluar la eficacia de las vacunas contra la gripe de todos los años, (això vol dir que te posen virus esperem que debilitats i miren si lo teu cos respon) ya que el otro método posible (esperar a que pase el invierno y ver si los voluntarios vacunados se infectan menos) no es viable, porque haría inútil el ensayo. Vaja, clar, no poden esperar a vore si funciona realment (quins efectes protectors te) ja que així no podrien justificar la compra milionaria que han fet sense saber si funciona el remei... En este caso, se midió la respuesta del organismo entre 8 y 10 días después de la inyección.

También se vio el resultado en niños menores, pero parece que el resultado no era tan bueno, Ay ay ay.. tot just los que volien vacunar de forma prioritària... aunque no hubo reacciones adversas. Menys mal!!!! però això és de moment, qui sap a mig termini?... i només en los escassos casos en què es va provar, que no mos diuen ni quants van ser.

Vinga tothom a vacunar-se d'una grip que no s'ha demostrar que sigue més perillosa que altres grips... però ja que ho hem comprat i s'ha "demostrat" que no hi ha cap risc... LA gent gran de la comuna, la gent jove, metges i embarassades de la nova... l'important és que tothom tingui la seua dosi i les farmacèutiques lo seu negoci.

Notícia completa (toto i que no diu gran cosa més)

dissabte, 19 de setembre de 2009

SORTIM AL DIARI!!

http://www.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/81156-iniciativa-pionera-per-impulsar-la-produccio-i-el-consum-ecologic-a-lebre.html

dilluns, 14 de setembre de 2009

Créixer amb diners que no tenim

Si aconseguim tindre MÉS COSES amb recursos econòmics que ara mateix no som capaços de produir realment... mos estem endeutant... això vol dir que ho haurem de pagar demà. I quant haurem de pagar? Més del que som apaços de produir avui... això vol dir: que haurem de treballar més i alhora fer-ho per menys, per pagar el que debem a qui tots sabem (bancs i grans empreses.... les que hem salvat en diners de tots dels seus deutes immensos i impagables)
Bruselas alerta del incremento "insostenible" de la deuda en la UE
...la deuda pública alcanzará el 200% del producto interior bruto (PIB) en Irlanda y el 180% en el Reino Unido, según las previsiones de la Comisión. España se situaría en torno al 115%, por debajo de la media de la UE y de la zona euro (cercana al 120%), cifras claramente insostenibles...

dimecres, 9 de setembre de 2009

Venuts una altra vegada

Perquè los representants dels treballadors i treballadores... no vull generalitzar.... dels sindicats majoritaris (los que tenen una cadira, o butaca amb coixins brodats, a la taula de negociació en govern i patronal) sempre estan disposats a renunciar a drets laborals a canvi de que la patronal dixe de demanar encara més renúncies? La tàctica d'estar a la defensiva està portant a la pèrdua des de fa quasi 30 anys del poder adquisitiu, de drets adquirits en molts lluites al carrer i a les fàbriques i de la dignitat de la classe treballadora. Per decret, tenim uns representants massa propers a la burocràcia.

CC OO propone un acuerdo salarial a tres años para remontar la crisis (comentari: per suposat que serà un acord per perdre poder adquisitiu)
Toxo pide a la CEOE que, a cambio, aparque sus aspiraciones de reforma laboral


Llegir notícia

Lo titular és que la crisi ha tocat fons però...

Tots los objectius que es marquen indiquen lo contrari:

(notícia completa)

...primeras evidencias (¿?¿?¿?¿?) concretas de que la crisis ha tocado fondo, aunque existe el temor de que el tránsito desde el fondo hasta la superficie sea largo y penoso.

Ahora las discusiones se centran en cómo reactivar la demanda interna de los grandes bloques económicos y en particular de China y Europa, llamados a facilitar a Estados Unidos un crecimiento más orientado hacia el sector exterior. DIUEN QUE AQUI HEM DE COMPRAR MÉS PRODUCTES USA...

Otro de los debates es el que enfrenta a quienes creen que hay que preparar ya un recorte de los paquetes de ayudas públicas puestos en marcha para superar la crisis y quienes estiman que la recuperación es aún demasiado frágil para entrar en ese terreno. DIUEN QUE HEM DE SEGUIR POSANT DINER PÚBLIC PERQUÈ L'ECONOMIA NO CAIGUI, PERO DISCUTEIXEN SI MÉS O MENYS Aunque hay unanimidad sobre la necesidad de atemperar los efectos de los salarios que premian la rentabilidad a corto plazo de las inversiones financieras, no hay consenso sobre cómo conseguirlo. NO S'ATREBEIXEN A TOCAR LOS SOUS DELS GRANS BANQUERS... QUE SON QUI ELS MANEN

Por su parte, el secretario del Tesoro de EE UU, Timoty Geithner, apunta en un artículo publicado ayer en Financial Times la necesidad de inyectar más capital a los bancos para asegurar la solvencia de las entidades y la estabilidad del conjunto del sistema. UN QUE PARLA CLAR... MÉS DINERS PER TAPAR FORATS DELS BANCS I QUE LA CRISI NO L'ACABIN PAGANT ELS MÉS RICS

dimarts, 8 de setembre de 2009

ALIMENTACIÓ, NEGOCI O SALUT?

Carta del company Xavi a la premsa, que segurament no serà apublicada... i noper la seva manca de qualitat literària i informativa...




Aquesta passada setmana s'han produït dos fets que simbolitzen dues maneres d'entendre l'alimentació, el territori i (si m'ho permeteu) fins i tot la vida. Per una banda la inauguració d'un Macdonalds per l'alcalde Ferran Bel i per l'altra una tractorada convocada pels pagesos ebrencs reclamant uns preus justos per viure dignament. Dos actes incompatibles, dos concepcions del món.

Primer, el Macdonalds, el paradigma de la globalització: les mateixes botigues i productes a tot el món, produïts en països del sud perquè és més barat. Segon, dissabte al carrer, vaig anar perquè crec que els aliments han de ser de qualitat i s'han de produir prop d'on es consumeixen i que cal reduir intermediaris entre qui produeix i qui compra.

El model Macdonalds suposa la industrialització de la producció d'aliments. Si Nissan fabrica cotxes en cadena, els proveïdors de Macdonalds fan el mateix amb les vaques, amb l'objectiu de tot procés productiu, aconseguir més beneficis. I això es pot fer augmentant el preu del producte per la seua qualitat (és evident que no és el cas de Macdonalds) o reduint els costos de producció. Si Nissan redueix costos de producció mecanitzant la producció i acomiadant treballadors/es, com ho fa Macdonalds? Segons nombroses pàgines web (mireu al Google) i documentals (Super Size Me, Fast Food nation, Despertando a la vida o Mclibel) Macdonalds redueix el temps de producció de la carn amb hormones de creixement. Redueix l'espai vital de les vaques, que els genera estrès que se soluciona amb tranquil·litzants. Utilitza fàrmacs per augmentar la retenció d'aigua i antibiòtics per reduir malalties. I per abaratir el preu del pinso que mengen, es fan farines amb productes com carns d'altres animals morts i peixos, origen de les vaques boges. A més de substàncies químiques com el glutomat, la proteïna vegetal hidraulitzada i la llevadura fermada que s'utilitzen per potenciar el sabor i l'aroma.

Un alcalde hauria d'estimular el consum de productes del territori, els plats autòctons, la producció ecològica i de qualitat i hauria de fomentar una alimentació sana i equilibrada. Macdonalds ens ofereix una dieta hipercalòrica, rica en sucres, greixos i sal. I fonamentalment carnívora. I quines són les víctimes d'aquesta alimentació no saludable? Macdonalds es gasta anualment 2 bilions de $ en publicitat, bàsicament dirigida al públic infantil i adolescent, la part de la població més receptiva i manipulable i la que menys criteri té per triar. Si els polítics prioritzen el populisme de les inauguracions a la salut de la població, els pares i les mares no poden fer el mateix amb la salut dels seus fills. Si els menuts i menudes van amb la família, “perquè per un dia no passa res”, estaran mostrant-los el camí per tornar amb els amics en un futur. I quines són les conseqüències?

Tothom sap les conseqüències, els Estats Units són, amb molta diferència, el país del món amb més obesitat infantil (curiosament també és el país amb més establiments de “fast food”). I amb els adolescents, que ja comencen a triar? Davant d'uns preus barats i davant de la publicitat què podem fer? Per adquirir uns hàbits alimentaris saludables una eina pot ser l'educació. És una guerra desigual en la societat del consum, però els pares i les mares i l'escola tenim una responsabilitat social, que també haurien d'assumir els mitjans de comunicació i les administracions. Per exemple, les comissions de salut dels IES, els menjadors escolars, els CAPs, projectes innovadors (a l'IES de La Ràpita es fa una optativa a segon de batxillerat per aprendre a cuinar i així reduir la dependència de l'alumnat sobre el fast food quan marxen fora a estudiar)... haurien de formar la població del futur, sinó el futur serà de les botigues fast food i els pagesos catalans que queden (1'2% de la població) seran història.

I per acabar també m'agradaria preguntar a Ferran Bel si els 40 llocs de treball de Macdonalds són el model que vol per la gent jove de Tortosa. Un treball precari, temporal, no qualificat, nocturn, de caps de setmana i mal pagat. Un treball on el 80% de la gent (als Macdonalds de l'estat) treballa a temps parcial i on el 60% de la gent no dura ni un any. Com tampoc no podem ometre que aquests 40 llocs de treball tenen un cost, les fonts més conservadores diuen que per cada treballador/a de Macdonalds es destrueix 1'5 llocs de treball en petits comerços (Naomi Klein diu que són 4). I tampoc no es pot silenciar que el sindicalisme està perseguit i castigat, com ha passat al Macdonalds Estación Granada.

Tot i això, és a les nostres mans la possibilitat de tancar-lo. A Olot, després de dos anys, Macdonalds ha tancat perquè no era rentable, la gent no hi anava. Què farem a les Terres de l'Ebre, triarem els pagesos o farem com l'alcalde de Tortosa?



Què necessitem? Doncs produim-ho!

Allò que no necessitem, no ho comprem (tret que et convencin i facis una compra compulsiva)... si no ho comprem, no cal produir-ho... Algun problema? En principi no tindria perquè, però ho és dins al sistema capitalista: cal produir cada vegada més, per créixer i poder pagar els crèdits demanats al passat pensant que augmentaríem els beneficis... cosa que passa fins a un cert límit. Créixer econòmicament ens ho venen com una necessitat per viure millor... tenir més=viure millor, fabricar més=tindre més tothom... però ni la primera ni la segona equació son certes. Tindre el que cal és suficient per viure bé, tenir més sol ser un problema, sobretot per l'esforç aconseguir tindre este excedent (un problema per la qui el busca i per al qui deixa de tenir-lo). Fabricar més, vol dir més beneficis per qui posseeix l'empresa (el capitalista), si ho ven. Tindre feina assalariada ja no vol dir estar segur ni tenir el que necessites per viure...
La situació actual de la indústria i la resposta que es doni depen del que pensem sobre aquest tema. Per tant, pensem... i actuem en conseqüència

En los primeros siete meses del año, la producción industrial retrocedió un 20,7% en comparación con el mismo periodo de 2008, descenso que baja hasta el 20,2% eliminado el efecto calendario. Casi todas las actividades experimentaron en julio descensos interanuales en su producción, destacando la fabricación de productos informáticos, electrónicos y ópticos, con una caída del 41,3%, y la confección de prendas de vestir (un 35,8%).

También se registraron descensos superiores al 30% en la fabricación de material y equipo electrónico (-33,5%), en la fabricación de muebles (-31,9%) y en la fabricación de vehículos a motor, remolques y semirremolques (-30,6%), entre otras actividades. Por el contrario, en julio sólo se registraron aumentos de la producción en la fabricación de productos farmacéuticos, con un avance del 9,6%, y en la industria química (+14,2%).

divendres, 4 de setembre de 2009

Diu el president de l'FMI

"El marco operacional para supervisión macroprudencial sigue siendo un trabajo en progreso", ha explicado.

Això son explicacions i lo demés son tonteries... per a la gent que no arriba a les explicacions senzilles, m'he estat informant a wikipedia i vol dir que encara no saben com vigilar als qui tenen gran influència sobre la macroeconomia... però que anem bé i hem de seguir igual que el sistema capitalista neoliberal funciona de meravella... suposo jo que vol dir que va de meravella per alguns centenars de milions d'éssers humans; per a milers de milions no va tan bé...

ENRABASSATS AFERS DIPLOMÀTICCS

Un barco segrestat per pirates que no son pirates, comunicats contradictoris al principi i silenci unes setmanes després... avui torna a sortir la notícia, apostant per un joc d'espies, venda d'armes i silenci còmplice dels nostres governs... Que potser estan preparant alguna cosa que a tots convé? Segur que si, confiem en ells:

Hace dos días, Yediot Ajronot, el periódico de mayor difusión en Israel, daba en portada la noticia de que "piratas enviados por Mosad se apoderaron en alta mar del Arctic Sea". A favor de esta versión hablaría, según sus partidarios, la visita que el presidente Simon Peres realizó en Sochi a su homólogo Dmitri Medvédev inmediatamente después de que el Arctic Sea fuera hallado y abordado por los buques de la Armada rusa.

El capitán entrevistado por Komsomólskaya Pravda asegura que Rusia le pidió a la OTAN y a los países europeos que no intervinieran en el asunto del Arctic Sea. Pero nadie es capaz de explica por qué Europa supuestamente encubrió un contrabando de armas destinado a un país como Irán, contra el que hay sanciones internacionales. Porque lo que sí está claro, es que Europa se hizo a un lado y dejó todo en manos de los rusos.


Noticia completa


dimarts, 1 de setembre de 2009

Relacionem submarins nuclears i pous de petroli

Imaginem que tenim un joc de taula, en que controlem producció energètica, exèrcits, economia, ... i la societat per allí, anar produint i aportant diners i braços, i de tant en tant, potser protestant...

Què faríem si trobem petroli a la costa i un altre jugador decideix posar submarins, portaavions i altres barquets de guerra a prop... pos invertiríem en armamanert per si de cas. NO és un joc, així juguen los governs dels països:

El lanzamiento del nuevo marco regulador para explotar las estratégicas reservas de petróleo que se encuentran a más de 9.000 metros bajo la superficie marina, coincide en Brasil con un acalorado debate sobre el coste y los mecanismos de licitación para construir en territorio brasileño cuatro submarinos convencionales Scorpène y otro con tecnología nuclear transferida por Francia.

Esta coincidencia no es casual, como tampoco lo es el hecho de que en julio del año pasado el Departamento de Defensa estadounidense decidiera reactivar su Cuarta Flota para el Caribe y América del Sur, compuesta inicialmente por 11 buques, entre ellos un portaaviones y un submarino nuclear. Según informó el Pentágono en su momento, la misión de la Cuarta Flota consiste en "combatir el terrorismo" y las "actividades ilícitas", como el narcotráfico, en aguas suramericanas.

En el marco de un vasto proceso de adquisición de armamento y aviones militares, Brasil reaccionó al anuncio estadounidense con la noticia de un acuerdo estratégico con Francia para la construcción del primer submarino nuclear suramericano y otros cuatro sumergibles convencionales. En aquel momento, el ministro brasileño de Defensa, Nelson Jobim, dijo que Brasil no tiene enemigos, pero que necesita capacitarse militarmente para poder decir no en el momento que lo considere necesario.

Según varias fuentes próximas a Lula, la reactivación de la Cuarta Flota está directamente relacionada con el descubrimiento de importantes yacimientos de crudo en el litoral brasileño, que los analistas ya consideran una pieza crucial del tablero petrolífero mundial de las próximas décadas.

Veure: Article complet

dilluns, 31 d’agost de 2009

El cost de viure

Si amb 100000 pesetes de sou vivia una família i ara amb dos sous de 1000 euros costa arribar a final de mes... Què ha passat? Dos possibiltats, segurament combinades: mos diran que ara gastem massa, que hem canviat d'estil de vida, especialment hem passat de l'estalvi al deute. Potser és veritat però tanta diferència? D'altra banda no seria mala notícia perquè amb un petit canvi personal ja estaria solucionat. L'altra explicació és la inflació, la qual s'amaga darrere càlculs ingeniosos i variables noves, perquè no mos adonem de la gran estafa que mos estan colant (des de l'euro i les altres polítiques monetàries i des del control del comerç mundial). Ara les coses valen més i els diners valen menos... a part que costen més de guanyar, però això ja és una altra cosa, eps, molt relacionada, eh!! Són los drets i condicions laborals i la distribució de la riquesa.

LA CURSA DE LA CRISI: manual bàsic per entendre com hem arribat fins aquí i cap on anem

La historia que voy a contarles gira en torno a la sigla "EEMA" (Economia, energia i medio ambiente) y tratará de demostrar que nuestro sistema monetario está perversamente situado fuera de la realidad, será víctima de una grave inestabilidad y, posiblemente, terminará por colapsarse...

Està tot, en video o per escrit a:

El Crash Course

Alguns petits estractes que destaco per generar curiositat:

El dinero creado de la nada por nuestro sistema económico (referit a USA) durante los últimos cuatro meses y medio, convertido en billetes de 1.000 dólares y depositado en un fajo a lo largo de la carretera, cubriría el trayecto desde Springfield, en Massachusetts, hasta Albany, la capital del estado de Nueva York.

[...] John Maynard Keynes, el padre de la rama de la economía que hoy domina nuestras vidas, dijo lo siguiente sobre la inflación:

“Lenin tenía toda la razón, no hay manera mejor, más sutil o segura de destruir las bases de una sociedad que corromper su moneda.

Mediante un proceso continuo de inflación, los gobiernos pueden confiscar, en secreto y sin que nadie se dé cuenta, una parte importante de la riqueza de los ciudadanos.

Este proceso utiliza todas las fuerzas ocultas de la economía para destruir y lo hace de una manera imposible de diagnosticar.”


[...] Una deuda se paga siempre en el futuro y los préstamos se otorgan con la suposición de que serán devueltos junto con los intereses devengados. Si este año se otorgan más créditos que el anterior, eso significa que se espera, que se supone, que en el futuro existirá la capacidad de devolver esos préstamos. Y dado que nuestros niveles de deuda superan hoy en día el 340% de nuestro PIB, se da por supuesto que nuestro futuro PIB será superior al actual. Inmensamente más elevado. Se venderán más coches, se consumirán más recursos, se ganará más dinero, se construirán más casas… y todo ello será muy superior a hoy en día, únicamente para tener la posibilidad de devolver los préstamos QUE YA NOS HEMOS GASTADO. Pero vemos que cada trimestre que va pasando nos metemos en más deudas a una velocidad cinco o seis veces superior al crecimiento de nuestra economía. Incluso si somos muy optimistas con respecto al crecimiento futuro, dicha trayectoria es insostenible.


[...]
Es de señalar que el 1% de los ciudadanos más acaudalados posee el 35% de TODA la riqueza doméstica y el 56% del valor de TODAS las acciones. Si no distinguen bien ese 1% de ricachones en esta imagen les pido disculpas; se trata de una delgadísima raya roja situada por encima de la porción verde de la columna. Está ahí, no se ve, pero se bifurca en dos flechas rojas. Lo extraordinario es que nuestro mercado bursátil sigue subiendo, pero por cada billón de dólares que crece, 560 millardos se van a los bolsillos de una de cada cien familias.

El 20% de los ciudadanos más acaudalados (la porción verde de la columna) posee el 85% de TODA la riqueza doméstica neta y el 80% del valor de TODAS las acciones. Eso significa que el 80% inferior de los ciudadanos de este país, representados en color amarillo, sólo posee el 15% de la riqueza total e incluso entre ellos la distribución de la riqueza se acumula en su parte superior.

Recuerden, ya lo dijo Plutarco: El desequilibrio entre ricos y pobres es el problema más antiguo y fatídico de todas las repúblicas. Lo primero que viene a la mente es que ese estado de cosas hará que nuestra crisis crediticia sea peor de lo que nos dicen. De la misma manera que a finales de los años veinte, antes del inicio de la Gran Depresión, la enorme brecha que existía entre ricos y pobres hizo que la gravedad de la crisis no dependiese de la media de la riqueza, sino de su distribución, ASÍ SUCEDERÁ AHORA.

divendres, 28 d’agost de 2009

Que dolenta que es la crisi

Sembla mentida el mal que pot fer la crisi, s'ha convertit en un monstre, imprevisible i mai del tot descrita, molt superficialment descrita, deforme i desconeguda, fet que encara fa més por...
La crisi ens fa mal, la crisi et deixa sense feina, la crisi fa augmentar la morositat, la crisi fa que els bancs no donin hipeteques...

El PIB cae en 12 meses un 4,2%, el mayor desplome en cuatro décadas - La crisis ha destruido en el último año 1,37 millones de empleos

http://www.elpais.com/articulo/economia/Espana/saldra/recesion/ano/despues/grueso/zona/euro/elpepueco/20090828elpepieco_1/Tes

LA CRISI NO ES UN SUBJECTE ACTIU DINS LA SOCIETAT, es el nom que s'ha donat a una situació econòmica fruit d'un moment històric, les causes de la qual encara estan per debatre i per tant les solucions per trobar. Crisi? Quina crisi? Què passa i per què? Quan vulgueu en parlem, pense-m'hi. Ja n'hi ha prou de rebre només informacions parcials, simplificacions i missatges destinats a modelar la nostra manera d'estar i viure al planeta... segons convé a qui dirigeix els missatges, és clar.

dimecres, 26 d’agost de 2009

LA VERITABLE CARA DE LA CRISI 1

Una de les cares del prisma de la crisi:

El 63% de los trabajadores españoles cobra menos de 1.100 euros



Us animo a que trobeu les altres cares de la crisi (podeu posar-les als comentaris) i després ho situeu respecte a la causa ÚNICA oficial (recordeu que és la manca de confiança..)

Comentaris d'avui als foros

  • 13

    Mercedes Yusta - 26-08-2009 - 10:21:34h

    Los numerosos lectores de El País que vivimos en Francia nos preguntamos a menudo si vivimos en un país diferente que el corresponsal de dicho periódico. Sí, Sarkozy ha anunciado medidas de penalización a los bancos que se "porten mal", pero precisamente para paliar el hecho de que se seguirá permitiendo la práctica abusiva de los "bonus", que ha tenido una influencia más que cierta en la crisis financiera que estamos atravesando. O sea, que no es oro todo lo que reluce ni el presidente Sarkozy es Robín de los Bosques, precisamente. Más bien al contrario, por mucho que en España parezca casi, casi un ejemplo a seguir. La falta de cobertura de la crisis social que se vive en Francia en estos momentos por parte de los medios españoles da mucho que pensar al respecto.


  • 23

    Mayte - 26-08-2009 - 06:04:16h

    Comprendo por qué en Latinoamérica no podemos vivir en paz. Son demasiados los intereses mundiales, de ese mundo codicioso que por quedarse con nuestros recursos apoya golpes y pone bases militares con el beneplácito de los cerdos de La Rural, apoyados por periodistas como el negasto Grondona, Vargas Llosa y otras tantas "célebres" y siniestras plumas que pretenden que siempre nuestras historias se escriban con la sangre de los más humildes. Las amenazas de la S.R.A, no son chiste, como no lo es el golpe en Honduras, ni las bases en Colombia. Sólo los inconcientes o malintencionados no pueden darse cuenta de esto y del grave peligro que nos acecha.


  • 34

    Tomás - 26-08-2009 - 09:08:18h

    Para los que están a favor de Cris, y que estarán tambien contentos porque ahora podrán ver el futbol gratis solo les pido que salgan de la burbuja de rsentimiento en la que viven y se den una vuelta no por el Chaco, Salta, Misiones, Jujuy que ya todos sabemos que se están muriendo de hambre desde hace mucho tiempo. Salgan a dar una vuelta por el gran Buenos Aires y vean como vive la gente. Si después de ver eso y de saber que Cris y el vizco aumentaron su patrimonio "declarado" un 650% en los últimos años siguen estándo de acuerdo con ellos es porque no tienen verguenza.

divendres, 21 d’agost de 2009

Ens enganyen amb el calentament global?

En el següent enllaç trobareu una serie de videos que ens parlen sobre el futur de l'energia i la relació amb la informació del calentament global.

http://starviewer.wordpress.com/2009/08/11/el-gran-fraude-del-calentamiento-global-el-siniestro-plan-para-tapar-la-evidencia/

Encara no he tingut temps de vore'l però me l'ahn recomanat gent de confiança i per tant també us el recomano

divendres, 14 d’agost de 2009

Els governs foten canya als equips directius dels bancs

La Autoridad de Servicios Financieros (FSA en inglés) de Reino Unido publicó ayer unas nuevas normas para regular las millonarias primas que los bancos pagan a sus directivos. El regulador quiere que las pagas adicionales estén más vinculadas a los beneficios a largo plazo de las entidades, a fin de atajar la cultura de excesivos riesgos que pueden desestabilizar la economía.

Así, la FSA ha prohibido las primas garantizadas durante más de un año y estipula que dos tercios (el 66,6%) de las pagas extra de los altos ejecutivos deberían repartirse a lo largo de tres años.

QUINA CANYA QUE ELS HI HAN PEGAT!! ARA JA NINGU VOLDRÀ SER DIRECTIU DE BANC...

El nuevo código está diseñado específicamente para impedir los riesgos a corto plazo en el sistema bancario que, en opinión de algunos analistas, fueron un factor desencadenante de la crisis que casi hacer colapsar al sistema financiero el pasado mes de octubre.

EL COL·LAPSE FINANCER VA SER DESENCADENAT PELS RISCS? JO DIRIA QUE LA CRISI FINANCERA ESTÀ SENT PER L'AVARÍCIA DELS RICS, PERÒ AIXÒ VINDRIA A SER ALGO NORMAL... EL PROBLEMA HA SORTIT QUAN EL CAPITALISME JA NO POT SEGUIR CREIXENT, QUAN LA CREACIÓ DE DINER COM A DEUTE S'HA FET INSOSTENIBLE, QUAN EL RISC S'HA FET TAN EXTREM QUE L'ARQUITECTURA FINANCERA, LA MÀGIA DELS NUMEROS ALS COMPTES CORRENTS, JA NO TENIA NI LA MÉS MÍNIMA LÒGICA

LO TÍTUL DE L'ARTICLE ERA IRÒNIC...

dijous, 13 d’agost de 2009

CAPITALISME, PARADISOS FISCALS I ALTRES INJUSTÍCIES

Recordareu que entre les mesures per sortir de la crisi marcades pel G20... ho heu de recordar, ja que son de vital importància per l'economia tal com la coneixem!!! I segur que acabaran sent de vital importància per seguir oprimint les nostres vides, no ho dubteu... Bé, això, que una de les mesures era acabar en los paradisos fiscals: aquells llocs on s'amaguen molts diners acumulats de maneres que... millor amagar-les... o com a minim que s'eviten pagar impostos com tota la resta de gent del carrer.

Ja vam comentar que la cosa es quedava en que estos "paradisos del diner brut" havien de comprometre's a canviar... ja sabeu allò que diem quan som menuts de "no ho fare més".

Ara tenim una nova notícia al respecte que passo a comentar, bé me limitaré a proposar primer una lectura del que està en negreta i despres llegir tot l'article... a veure què passa...

El pacto formal que pone fin al contencioso de las cuentas secretas de inversores (?????) estadounidenses en el banco UBS ya está firmado. Así lo comunicó ayer el Departamento de Justicia de Estados Unidos al juez Alan Gold, que se dispone a dar por zanjado este caso de evasión fiscal. La entidad suiza deberá a cambio revelar la identidad de los titulares de miles de estas cuentas. Eso supone dar un nuevo paso hacia el final del secreto bancario en Suiza.

Los detalles del acuerdo no se dieron a conocer, aunque en círculos judiciales se asegura que el banco helvético aceptó entregar al Tesoro de EE UU -responsable de la recaudación de impuestos- información de entre 8.000 y 10.000 cuentas. Washington reclamó información sobre un total de 52.000 cuentas que han faltado a la obligación de rendir cuentas con el Tío Sam.

El Departamento de Justicia aceptó así, tras un intenso mes de negociaciones, retirar los cargos contra UBS, el primer banco suizo y uno de los grandes grupos bancarios europeos. Lo que está por ver es cómo la entidad facilitará esa información a las autoridades de EE UU sin violar la legislación que ampara en Suiza el secreto bancario. El éxito de esta acción se medirá en gran parte en el número de cuentas que facilite finalmente el banco.

UBS ya entregó en febrero datos sustanciales sobre la identidad de 250 titulares y pagó además una multa de 780 millones para zanjar el litigio, que podría poner en jaque un negocio que en Suiza mueve dos billones de dólares (1,4 billones de euros). Con el juicio llamando a las puertas, muchos clientes se acogieron a un periodo de gracia para evitar ser sancionados por las autoridades fiscales.



Al final, ja veieu: un pacte entre politics USA i un banc suís molt important, que no se sabem què han acordat, però que fan córrer un rumor que es passaran info secreta de la gent que amaga los seus diners (alguns se caguen damunt i se delaten sols, suposo que los que tenien cuatre estalvis no massa bruts); llavors li diuen al jutge que ja pot dixar estar la investigació i la denúncia contra el banc. I a canvi, passaran com a molt un 20% dels comptes que primer es demanaven... suposo que triaran aquells comptes que no siguen d'amics del banc (o dels bancs) ni dels politics. Important, publiquen una noticia en un titular ben bonic per enganyar-mos si no llegim en atenció i no recordem lo que ha succeït fins ara.


dijous, 30 de juliol de 2009

Les mesures contra la crisi (continuació)

Ja fa uns mesos, el G20 es va reunir i els mitjans i els discursos deien haver posat mesures per acabar en los paradisos fiscals.

XAVIER VIDAL-FOLCH escriu això sobre els paradisos fiscals:

http://www.elpais.com/articulo/economia/Paraisos/fiscales/infierno/elpepieco/20090730elpepieco_6/Tes

¿Por qué los paraísos fiscales son un infierno? Porque atraen a evasores de impuestos en sus países de origen, reduciendo en éstos la recaudación, que debe recaer entonces sobre los paganos habituales. Y porque han sido y son protagonistas indispensables de la actual crisis financiera internacional: acogieron y acogen a una banca en la sombra y sin control, que distribuyó las hipotecas y otros activos tóxicos empaquetados y disfrazados por la gran banca de inversión, que acabó en la quiebra y requirió el rescate ¡a cargo de los contribuyentes! Sin contar los casos de lavado de dinero supersucio (de la droga, trata de blancas, de armas y demás lindezas).

Los 40 potentes minienclaves semifeudales, rocas coloniales y Estados transfiscales absorben 8,2 billones (con b) de euros de particulares, que generarían 178.000 millones en impuestos, según Tax Justice Network. El 13% del PIB mundial, estima la OCDE. El último G-20 dio en abril la señal para reconducir su triángulo evasión fiscal / secreto bancario / ausencia de supervisión financiera, hacia un intercambio de información con las Haciendas vecinas. No acabó con ellos, pese a proclamar que "la época del secreto bancario ha terminado". Los empuja sólo a reformarse un poco, ergo los legitima, alegan críticos radicales (per què "radicales"... estos periodistes tenen lo judici moral i ideològic molt suelto!!! i quan algu diu algo que no es la opinió dels poderosos li diuen radical per treure-li credibilitat. Los radicals son los que tracten de radicals als qui pensen diferent!!!) como Juan Hernández Vigueras (Al rescate de los paraísos fiscales: la cortina de humo del G-20, Icaria).



Radical: canviem-li el sentit... que busca l'arrel del problema, un anàlisi profund

dimecres, 29 de juliol de 2009

dimarts, 28 de juliol de 2009

Menjar peix es sa i sostenible... o ja no?

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Renunciamos/pescado/mares/elpepisoc/20090728elpepisoc_1/Tes?print=1


¿Se agotará la pesca en los mares? ¿Podrán nuestros nietos comer sardinas o bacalao pescados del mar con la facilidad con la que lo hacemos hoy? Hay motivos para preocuparse, a tenor de varios informes. Y, entretanto, crece de forma exponencial el pescado de acuicultura y más en concreto de piscifactoría, que ya supone la mitad de la producción mundial.

¿Se agotará la pesca en los mares? ¿Podrán nuestros nietos comer sardinas o bacalao pescados del mar con la facilidad con la que lo hacemos hoy? Hay motivos para preocuparse, a tenor de varios informes. Y, entretanto, crece de forma exponencial el pescado de acuicultura y más en concreto de piscifactoría, que ya supone la mitad de la producción mundial. Se entrevé un futuro en el que la acuicultura acapare la mayor parte del consumo humano. Puede ser demasiado tarde para algunas especies.

La Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO) ha lanzado avisos, no negros aunque sí oscuros, sobre la pesca. La Comisión Europea también ha dado toques de atención. Pero algunas ONG son más radicales y hablan de "esquilmación" de los mares. Los armadores de buques quitan hierro a los informes de los ecologistas y dicen que cumplen las normas, aunque admiten que hay quien las incumple.

"El 19% de los recursos está sobreexplotado y el 8% agotado", aunque la situación "es relativamente estable en los últimos 10-15 años", sostiene la FAO en su informe mundial sobre la pesca publicado en marzo de este año. Frente al 27% de los recursos mundiales de pesca que estarían sobreexplotados o agotados, el 20% tiene una explotación moderada y el 1% está en recuperación "tras haber estado agotadas", dice la FAO. Y el 52% de las capturas está "alrededor de sus límites máximos sostenibles".

Mirando a Europa, un documento de la Comisión Europea (Reflexiones sobre la Política Pesquera Común) asegura que la productividad de las reservas "está amenazada porque la capacidad de reproducción es reducida. El 80% de nuestras reservas

se pescan tan intensamente que el rendimiento es reducido".

¿Qué dicen expertos independientes? "Hemos llegado a la capacidad máxima de extracción de los mares, pero los recursos pesqueros no desaparecerán nunca", afirma Fernando de la Gándara, investigador del Instituto Español de Oceanografía, que ha coordinado un equipo de trabajo para lograr reproducir el atún rojo en cautividad.

Otro experto, Juan Freire, coordinador del grupo de investigación de recursos marinos y pesquerías en la Universidad de A Coruña, afirma: "En Europa hay zonas sobreexplotadas. Pero son casos distintos. La merluza tuvo un plan y se recuperó, pero la anchoa aún no se ha recuperado".

Algunas ONG no se andan con contemplaciones a la hora de valorar la situación. "La sobrepesca ha vaciado los mares europeos, hasta el punto de que más del 80% de nuestras reservas pesqueras están sobreexplotadas y de ellas el 69% en riesgo de agotamiento", dice en un informe Oceana, una organización de defensa de los mares. Raúl García, responsable de pesca de la organización WWF, dedicada a la conservación de la naturaleza, afirma: "Hay problemas en varios lugares. Por ejemplo, con el atún rojo en el Atlántico norte, con las reservas de bacalao en el Báltico, con la merluza del Cantábrico y en la costa Atlántica".

La organización Greenpeace ha hecho una lista con 15 especies cuya pesca es "insostenible". Están en ella el rape, el langostino, los atunes, el fletán atlántico y el lenguado, ente otros.

"Esa lista no se corresponde a la realidad", responde Fernando Curcio, director general de Recursos Pesqueros del Ministerio de Medio Ambiente, Rural y Marino. "Los datos nos dicen que no hay que prohibir las capturas de forma generalizada, pero sí reducir en algunos casos su explotación, y es lo que estamos haciendo con el atún rojo y con otras especies", dice el director general.

Curcio añade que el ministerio abre unos 3.000 expedientes sancionadores al año. Los más graves consisten en retener el barco con una fianza de 3.000 euros si se han pescado especies inmaduras, o arrastre en fondos prohibidos.

Los armadores rechazan las afirmaciones de los ecologistas. Habla Javier Garat, presidente de la Confederación Española de Pesca (Cepesca) y de la patronal europea de armadores. "Están confundiendo cuando dicen que para la FAO la mitad de las especies están plenamente explotadas. Lo que quiere decir este dato es que están en un nivel óptimo de explotación. Somos los primeros interesados en cuidar los mares porque queremos seguir pescando".

Celia Ojeda y Paloma Colmenarejo, responsables de la campaña de océanos de Greenpeace, aseguran a este diario que "sólo el 1% de los océanos y mares están totalmente protegidos, cifra muy pequeña si la comparamos con los espacios protegidos en tierra, que alcanzan el 11%".

Garat recalca: "En España y en la Unión Europea tenemos leyes pesqueras exigentes, mucho más que en otros países. Puede haber irregularidades y no niego que las cometan barcos piratas en aguas internacionales, pero nosotros, no". No opina igual Raúl García. "Hay incumplimientos en la jurisdicción española y comunitaria", asegura este ecologista.

¿Se frenan las capturas para que no se agoten las especies? En términos generales, no, aunque la pesca tampoco crece. En las principales áreas del mundo se pescaron 92 millones de toneladas de peces, crustáceos y moluscos (ver mapa) en 2006, según la FAO. La cifra es, tras la de 2003 (90,5 millones) la segunda más baja de esta década.

Mientras, la reducción de barcos pesqueros europeos y especialmente españoles ha sido drástica. En 1986, cuando España entró en la Unión Europea, tenía 21.000 barcos de pesca, hoy hay 11.394, dice el presidente de la patronal de armadores.

¿Qué pescan más los barcos españoles? La sardina, la caballa, el merlán azul y la merluza europea son algunas de las especies más pescadas. En aguas nacionales (hasta 12 millas de la costa), la merluza, y en las comunitarias (hasta 200 millas), la flota española de gran sol pesca en gran parte merluza, lenguado, gallo y rape. Y la arrastrera, marisco, cefalópodos y merluza.

"Todos los caladeros están regulados y con capturas basadas en estudios científicos de sus recursos", recalca el director general de Recursos Pesqueros. "Lo que pasa a veces" -añade Curcio- "es que hay infravaloraciones de pesca y no vemos claro usar sólo las cuotas para proteger la pesca. Hemos planteado en la Unión Europea que haya un número máximo de días de pesca por barco y permitir que se puedan intercambiar los días entre las embarcaciones. España lo hace con el fletán negro en Terranova y de 31 barcos que faenaban allí se ha pasado a 17 en 2008", afirma Curcio.

La zona del mundo donde más se pesca es el noroeste del Pacífico, frente a las costas de Japón, Corea y China, (ver mapa). Las cantidades recogidas allí no han variado desde hace años en esta inmensa área de pesca.

La segunda zona en importancia es la del Pacífico Sureste (frente a Chile y Perú), donde la producción bascula entre los 12 y los 15 millones de toneladas en los últimos años. Y lo mismo pasa en la tercera zona con mayor pesca del mundo, en el Pacífico (frente a las costas de Papúa Nueva Guinea y por encima de Australia), donde se recogen más de 11 millones de toneladas.

En el área europea hay dos zonas la del norte (9 millones de toneladas) y la del Mediterráneo (1,6 millones), sumando la producción de Mar Negro.

China es el gran pescador del planeta con 17 millones de toneladas y su producción pesquera, sumando la acuicultura, es de 51 millones de toneladas. A mucha distancia le siguen Perú (7 millones) y Estados Unidos (4,8). España está a la cabeza de pesca en Europa y ocupa el puesto número 22 entre los países pescadores con 950.000 toneladas recogidas del mar en 2006, según la FAO y 778.000 desembarcadas, según la Unión Europea.

Las ONG denuncian malas prácticas, especialmente en el caso del tiburón. Dicen que algunos barcos cortan sus aletas, muy cotizadas para la sopa de tiburón, y echan los cuerpos del animal al mar. Garat se defiende.

"Nosotros pescamos tiburones pero no tiramos el cuerpo. Es verdad que hay pescadores en la flota asiática que cortan las aletas del tiburón y tiran su cuerpo. Nosotros lo congelamos

porque se aprovechan otras partes, al margen de las aletas".

Mientras, el 50% de la producción de pescado ya es de acuicultura. Lo vemos en los restaurantes: lubinas, doradas y rodaballos de piscifactoría, cada vez más consumidas. Aunque el pescado de las piscifactorías es más sostenible, los ecologistas recuerdan que éstas también consumen animales marinos. Celia Ojeda y Paloma Colmenarejo, de Greenpeace, advierten: "La industria acuícola requiere gran cantidad de pescado para elaborar piensos". Hay que usar piensos vegetales y reducir las harinas y aceites de pescado "para que la producción de un kilo de pescado no necesite más de un kilo de estos productos", dicen las ecologistas de Greenpeace.

El Instituto Español de Oceanografía acaba de dar un gran paso para poder reproducir el atún rojo en cautividad en su centro de Cartagena, en Murcia. "Hemos logrado 100 millones de huevos viables. No se había conseguido nunca con el atún proveniente del Atlántico", dice Fernando de la Gándara, coordinador del equipo que ha logrado este avance. "Pero que nadie espere comer mañana atún rojo de acuicultura. Tenemos huevos de un milímetro y nacerán larvas que alimentamos con un microorganismo marino pero que tienen una gran mortalidad. Hemos dado un gran paso, pero tardaremos entre cinco y diez años en poder comer atún rojo nacido fuera del mar, como pasa con el rodaballo o la lubina".


Les piscifactories, granges de peix, son la solució? En mans de qui? Amb quins criteris de sostenibilitat? Mirem les granges i per quin camí va la ramaderia i imaginem el mar igual: residus, medicalització, massificació, escanyament econòmic del petit ramader en mans de les distribuidores, subvencions que van als qui més tenen...


dijous, 23 de juliol de 2009

D'aquí poc menjarem xalets!!

JERÓNIMO ANDREU - Griñón - 23/07/2009

El autobús se detiene frente a una glorieta con un monumento que es una superposición de ingenios acuáticos haciendo girar una noria. Presidiendo el conjunto, dos robustas mujeres de bronce sostienen una coliflor cada una. "El símbolo del pueblo", exclama al recién llegado un viandante con cachava y henchido de orgullo.

Sólo un hombre sigue cultivando hortalizas entre los bosques de chalés

"Yo compro en Mercamadrid", dice una verdulera de la localidad

La revelación aturulla. Sobre todo porque Griñón, adonde se llega en 50 minutos desde la plaza Elíptica de Madrid a bordo del autobús 460, tiene poca pinta de huerta: es una sucesión de chalés y adosados de ladrillo de dos pisos de altura. El contacto con la monumental hortaliza se convierte en obligación moral para el turista.

A escasos metros de la plaza Mayor, en una frutería con dos coliflores como dos cerebros pintadas en el toldo, espera la revelación de que la búsqueda puede ser más complicada de lo previsto. Señalando los estantes, el frutero enumera: "Estas coliflores que tengo aquí son de Humanes; las de la derecha, de Fuenlabrada". ¿Y de Griñón? Ninguna. "Es que aquí ya no tenemos", suspira el hombre. "Sólo un agricultor sigue plantándolas". Para abundar en el agravio a la tradición, otra verdulera en la punta opuesta del pueblo confiesa: "Yo compro las verduras en Mercamadrid y me da igual de dónde vengan. Me llevo las que son más baratas y mejores".

El secreto de la histórica exuberancia de la col de Griñón reside en la combinación de suelos ricos y altura, explican los cronistas locales sentados en torno a un quiosco de prensa. Ahora, en la floristería Ana, la florista Ana analiza por qué el equilibrio vegetal de Griñón se ha transformado. Empezó a brotar el ladrillo y los huertos desaparecieron. Mucho ha cambiado todo desde que hace dos siglos el pueblo tenía un puñado de habitantes y era conocido como lugar de recreo de cortesanos que subían a tomar el fresco a 30 kilómetros de Madrid; hoy cuenta con 9.161 vecinos, y muchos veraneantes. En el camino se ha pertrechado con nuevos alicientes: una senda natural, un colegio neogótico... Pero, ¿qué se necesita para encontrar una coliflor? "Hay que preguntarle a Pepe, que cultiva", dirige Ana. Y Pepe Pérez, dueño del ultramarinos Pérez, responde con un jarro de agua fría: "Yo ya no planto. Sólo un hombre sigue haciéndolo": la leyenda del hortelano indomable crece. Y que no se piense que el señor Pérez puede hablar a la ligera. De ser así no aparecería una foto suya en el folleto de promoción turística del pueblo sosteniendo una Brassica oleracea colosal, soberbia col. El documento se completa con recetas varias y con la previsible revelación de que la fiesta local, el tercer fin de semana de marzo, homenajea a la hortaliza. "Una especie de tomatina pero con coliflores", resume apoyado en el quicio de la puerta de la mezquita Ibrahim, el hijo del encargado del cementerio musulmán, el único de Madrid. "Pero sin lanzárselas", aclara. Aquí enterraban a los soldados marroquíes del Ejército franquista.

"Lo de la coliflor es un mito, como que aquí venía el marqués de Griñón", sugiere con voz de misterio otro vecino cachazudo sentado a la sombra del convento de las Clarisas. "Era cierto que teníamos verduras deliciosas cuando de aquí a Cubas esto era campo. Hemos perdido eso, pero vamos mejor: hay más dinero, está todo más limpio...".

Efectivamente, las casas son ahora unifamiliares, muchas con piscina; nada que ver con la fuente de mármol negro que consistía en la única infraestructura municipal en el tiempo de las coliflores. Pero la emoción ante las bondades del progreso no puede sepultar la búsqueda del agricultor irreductible. Una glorieta, dos... : al lado del hipermercado, las casas se acaban abruptamente y comienza el campo de José Luis Navarro. "Yo soy el de la coliflor", anuncia desafiante, descamisado y con un sombrero de paja. A sus sesenta y pico se afana junto a cinco jornaleros marroquíes por recoger patatas. "Hasta abril no es tiempo de coles", zanja cualquier discusión. "Aunque, con lo mal que está la agricultura, es para pensarse continuar", remata con tono amenazante. De ser así, Griñón puede estar a punto de perder su enseña. Y eso que la estatua de homenaje a la hortaliza sólo tiene tres años.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Continuen manant los bancs

El presidente Barack Obama, en una entrevista emitida por la cadena pública PBS, lamentó que a estas alturas los bancos -que recibieron masivas inyecciones de dinero público- no hayan mostrado "remordimiento" alguno por los "riesgos excesivos" que adoptaron, y que están en el origen de la crisis actual, de la que considera que ya ha pasado lo peor (Sr periodista, les causes de la crisi i l'evolució prevista que vostè posa en boca del presi dels EEUU, crec que aquí no venen a compte... deixi en pau les ments de les persones! Això sembla un rentat de cervell i no tenen cap argument per sustentar-ho!). "Wall Street actuó de una manera irresponsable y estuvo a punto de arrastrar a la toda la economía a una depresión", indicó, mientras explicó que el Gobierno no tuvo otra salida que intervenir para estabilizar el sistema (SI, cabassades de diners dels i les contribuents para les mepreses financeres, unes de les més poderosos de l'univers conegut). Y para evitar que una situación similar se repita, propuso en junio una reforma del marco regulador (però encara no han fet resen este sentit, tot fer plans com s'explica a continuació).

En esta nueva estructura, la Reserva Federal tendría nuevos poderes para supervisar a las grandes firmas financieras. Pero el problema para Obama es que, después de todo lo sucedido, aún no tiene "la sensación de que haya habido un cambio de cultura o de comportamiento" en el mundo de las finanzas. (Sr presi dels EEUU, comparteixo esta sensació, però jo m'espero assentat)

Por eso, los cambios que propone "son tan importantes" (UUUUUUU ara si que va de debò!). Y en este sentido espera conseguir que los accionistas tengan capacidad de hacer escuchar su voz antes de que los bancos concedan premios multimillonarios a sus ejecutivos (ah! esperem que los accionistes vulguen quedar-se més part dels beneficis i donar-ne menos als directius.. .)

Obama admitió que en este momento tiene menos poder de influencia sobre los bancos que, como Goldman Sachs y JP Morgan Chase, devolvieron los fondos públicos movilizados en otoño. (però no ha comentat lo poder d'influència dels bancs sobre ell...)

dilluns, 20 de juliol de 2009

A dos años del comienzo de la gran recesión se pergeñan cada vez con más nitidez las diferencias entre las respuestas a las actuales dificultades económicas y las que asolaron al mundo en la década de los treinta del siglo pasado, objeto de tantas analogías. Entre esas diferencias cabe subrayar tres: primero, la distinta calidad de las soluciones de las autoridades públicas. Las políticas monetarias y fiscales aplicadas lo han sido de modo más rápido y contundente que en la Gran Depresión, aunque haya habido diferencias en velocidad y profundidad entre EE UU y Europa. Seyor periodista: si diu que han sigut de més qualitat perquè només dona dades quantitatives (velocitat, més ràpides, i intensitat, dient contundents, vol dir en més diners... seria perquè el forat és molt més gran que fa 40 anys???)

No se han generalizado políticas de perjuicio al vecino como hubo en los años 1919 y 1939

Segundo, ahora no hay alternativa ideológica a la economía de mercado como en los años treinta, en pleno auge del comunismo. Hoy sólo los más arriesgados hablan de refundar el capitalismo (grupo al que sorprendentemente se ha añadido el secretario del Tesoro de Obama, Timothy Geithner, que ha declarado que "la vuelta al crecimiento económico pasa por la refundación del sistema") y los más reposados, partidarios tan sólo de reformarlo, regulándolo y embridándolo. Senyor periodista: encara que no surti als mitjans, cada cop hi ha més veus contra el capitalisme, un eixam de moviments arreu del mon que teixeixen xarxes solidàries i de base per un nou mon amb una nova economia cooperativa, hortizontal, comunitària enlloc de privada...

Y tercero, y no menos importante, que a pesar de los abundantes casos de proteccionismo ("proteccionismo de baja intensidad", lo ha calificado la Organización Mundial de Comercio -OMC-) no se han reproducido de modo generalizado las políticas de perjuicio al vecino, como en las dos décadas comprendidas entre los años 1919 y 1939, de tan infausta memoria.

Detengámonos en este último aspecto. Ànims que ara si que l'encertyaràs!! Como en todas las crisis, ahora hay una reducción del comercio mundial, pero en unos porcentajes desconocidos desde principios de la década de los años ochenta. Según las recientes previsiones del Fondo Monetario Internacional (FMI), el comercio mundial se reducirá más de un 12% en el año en curso, mientras la OMC pronostica una caída del 10%. Las causas de esta retracción se deben a la contracción de la demanda, al shock de la financiación del comercio (que cubre hasta el 90% de las operaciones que se hacen con bienes y servicios) y al incremento del proteccionismo.

En el informe que el director general de la OMC, Pascal Lamy, presentaba hace una semana a la institución en su sede de Ginebra, se señalaban entre otros, los siguientes datos: de las 119 medidas adoptadas en los últimos tres meses por la Unión Europea (UE) y otros 24 países, un total de 83 podían considerarse restrictivas para el comercio (ni més ni menys que un 69'9%!!! això no és proteccionisme ni res...); el número de reglas con efectos de restricción o distorsión del comercio desde el 1 de marzo de 2009 es más de dos veces superior a las de liberalización o facilitación del comercio. A pesar de ello, Lamy reflejó que "en general, se ha evitado el recurso a medidas proteccionistas de elevada intensidad". Ja, en genreal, en general... jejeje

Estos casos coinciden con los que el FMI hizo públicos el pasado mes de abril, pocos días antes de que se celebrase la cumbre del G-20 en Londres: entre noviembre de 2008, fecha en la tuvo lugar la anterior reunión del G-20 de Washington en la que se denunció con rotundidad el proteccionismo como un peligro para la recuperación, y el cónclave en la capital británica, 17 de los 20 países habían adoptado 57 nuevas medidas proteccionistas. Es decir, había primado la retórica sobre la realidad, con gran diversidad de instrumentos, desde las ayudas al automóvil de Sarkozy hasta el buy american de la Administración Obama. El proteccionismo comercial selectivo no es propio sólo de las crisis, aunque en los momentos bajos del ciclo se exacerbe, sino que ha sido una de las características de la globalización aún en tiempos de la prosperidad, como manifiesta de modo permanente, por ejemplo, la política agraria común de la UE.

En la reciente cumbre del G-8, en L'Aquila (Italia), a la que estuvieron invitados algunos de los más relevantes países emergentes, se tomó, una vez más, el compromiso de finalizar la Ronda de negociaciones de Doha sobre la mayor liberalización de los intercambios de mercancías y servicios, en el transcurso del año 2010. Han sido tantas las veces en que se han repetido este tipo de declaraciones voluntaristas que no cabe más remedio que ser un poco renuentes sobre las mismas. Vostè ho ha dit, senyor periodista, moltes paraules i pocs fets... si ja els coneixem... només corren a regalar diners de tots i totes als bancs per tapar forats i que puge la borsa.


Visca el mal, visca el capital!! (que deia la Bruja Aberia)

Caurà un tercer colós de les finances dels EEUU?

La entidad CIT Group, una de las mayores firmas de crédito a pequeñas y medianas empresas (pymes) de Estados Unidos, negocia contrarreloj con varios bancos estadounidenses para evitar la quiebra. Según los medios norteamericanos, también está sobre la mesa que algunos de los bancos contactados, como JPMorgan, Morgan Stanley o Goldman Sachs, pongan dinero en CIT una vez que se declare en suspensión de pagos. La negativa del Gobierno de EE UU a poner más dinero en la entidad, anunciada la pasada semana, ha puesto a CIT en una situación límite.

La suspensión de pagos sería la mayor tras las de Lehman Brothers y WM

La entidad de crédito a pymes tiene una cartera de préstamos que ronda los 60.000 millones de euros y una deuda a largo plazo superior a los 30.000 millones. Las difíciles condiciones del mercado financiero y los retrasos o impagos en los que incurren sus clientes, afectados por la dureza de la crisis, han socavado la liquidez de CIT, que no tiene dinero para hacer frente a los próximos vencimientos. Antes de agosto debe devolver 800 millones y, antes de fin de año, otros 2.000 millones más, según un informe de la consultora CreditSights, que eleva la necesidad urgente de liquidez a 4.000 millones.

El panorama empezó a complicarse para CIT cuando tuvo que reconocer, el pasado miércoles, que las reuniones con representantes del departamento del Tesoro, la Reserva Federal y la Corporación Federal de Garantía de Depósitos acabaron sin acuerdos y que se veía obligada a evaluar "alternativas para mejorar la liquidez de la compañía".

El Gobierno estadounidense confirmó un día más tarde que CIT no recibirá más ayudas públicas ya que, según Bill Burton, portavoz de la Casa Blanca, el presidente Barack Obama "ha dejado claro que mantendría un estándar muy alto respecto a qué empresas recibirían asistencia del Gobierno federal". Burton explicó que la decisión de ayudar a una compañía depende en gran medida "de si puede demostrar o no que es sostenible a largo plazo". Hasta el momento, la Administración norteamericana había dado casi 2.000 millones a CIT, por lo que si entra en quiebra el erario público sufrirá las primeras pérdidas de su programa de socorro al sistema financiero.

Si la suspensión de pagos se formaliza, CIT engrosará la lista de víctimas ilustres que ha dejado esta crisis. En el sector financiero, sólo los concursos de acreedores de Lehman Brothers y Washington Mutual (WM), que se declararon en septiembre del año pasado, superarían, por volumen de deuda, la dimensión de la quiebra de esta entidad de crédito a pymes.

Entre las alternativas que baraja CIT para evitar entrar en concurso de acreedores está la venta de algunas unidades de negocio, una posible compra en la que JPMorgan es el mejor situado, según un artículo publicado por The New York Post.

dissabte, 18 de juliol de 2009

Ajudes als pagesos

Què s'amaga darrera el titular que des de la UE s'ajuda al sector agrícola, dins el qual tenim segur coneguts que els és costós tirar endavant el seu negoci i obtenir recursos per tirar endavant les seues famílies de forma digna. Llegim la notícia generada per una suposada investigació periodística:


Un productor de pollos francés, un banco italiano y varias destilerías españolas están entre los grupos que mayores ayudas de la Política Agraria Común (PAC) reciben en Europa, según un informe publicado ayer por el International Herald Tribune. La investigación pone de relieve una vez más que buena parte de los subsidios agrarios europeos, que sumaron más de 50.000 millones de euros en 2008, no van destinados a los agricultores.

En muchas ocasiones, las ayudas van destinadas a empresas que compran productos agrícolas para tratar de compensarles del mayor coste de la materia prima europea en relación con los precios internacionales, especialmente cuando los productos están dirigidos a la exportación. Eso es lo que hace que el grupo Doux francés reciba ayudas por la compra de pollos o que el alemán Haribo sea compensado por el precio que paga por el azúcar con que fabrica sus caramelos. Pero la normativa llega hasta el extremo de que una empresa de catering de Venecia que sirve a aerolíneas y cruceros de lujo reciba ayudas por los sobrecitos de azúcar o de crema de leche que exporta, literalmente, en los estómagos de los pasajeros.

Proyectos de desarrollo rural también hacen que empresas constructoras, canteras o eléctricas como Endesa sean beneficiarias de las ayudas. "El desarrollo rural no sólo tiene que ver con los agricultores, sino también con proyectos medioambientales o de impulso a la economía rural", sostienen desde la Comisión Europea.

En el caso español, el listado publicado por el International Herald Tribune muestra que los principales receptores de ayudas son alcoholeras. Alcoholes de Tomelloso (con 15,2millones), Alvinesa Alcoholera Vinícola (13,2 millones), Alcoholes y Vinos (12,7 millones) y Viuda de Joaquín Ortega (10,1 millones) ocupan cuatro de los cinco primeros puestos de la lista, en la que también se cuela la Xunta de Galicia, con 11,7 millones.


democracia

Dins del mateix article, en declaracions d'un regidor "democràtic", com tots los regidors democràtics d'este mon neocapitalista globalitzat, es diu:

"El problema del alcalde es que no está buscando el diálogo con estos grupos marginales. En un país democrático las leyes deben ser iguales para todos". Res de diàleg, imposició de lleis, perquè les ha fet la majoria al govern que representa a la majoria d'uns votants ¿ben formats i informats?, ni tan sols d el apoblació perquè la majoria ja no volem votar i prou.

"No es que se haya empleado la policía con fuerza desmedida. Si esto lo hacen los palestinos, habría cientos con los huesos rotos. Pero con el mundo ultraortodoxo, y especialmente con las mujeres, hay que tratar los asuntos con guante de seda. Creo que el alcalde podría haber negociado con los grandes rabinos para alcanzar un compromiso. Hay líneas rojas en la sociedad ultraortodoxa que no pueden atravesarse. Y se han cruzado." No acabes de dir que les lleis han de ser igual per a tots? Ah, les lleis si però la seua aplicació no!!?

Democràcia... en tenim prou?

divendres, 17 de juliol de 2009

Endavant morosos i moroses!!

Lenta pero de forma inexorable, el volumen de créditos de dudoso cobro de los bancos, cajas, cooperativas y entidades de crédito sigue subiendo. Así, por vigésimotercer mes consecutivo, la tasa de morosidad ha subido en mayo hasta el 4,64% del total de la cartera, su nivel más alto desde el mismo mes de 1996, con lo que cada vez está más cerca de cumplir o inlcuso rebasar las previsiones que apuntan a que cerrará 2009 en torno al 6%.

Donem per pagats amb escreix els deutes de la ciutadania amb els bancs, pels ajuts que el govern els dona amb els diners de totes i tots, per tot el que hem estat pagant a base d'interesos abusius, pels favors que reben dels governants, pel monopoli i la dependència que han creat a la gent respecte als diners... per to això: VAGA D'USUARIS I USUÀRIES DE BANCS I CAIXES

dilluns, 13 de juliol de 2009

Contaminants al menjar

Cuinar els aliments no n’elimina els contaminants químics

  1. Un estudi de la UB i la URV confirma que la concentració és igual que en el menjar cru
  2. L’única manera possible de reduir la càrrega tòxica és eliminar els greixos
MICHELE CATANZARO
BARCELONA

Les arts dels xefs no són suficients per eliminar tots els elements potencialment tòxics dels aliments. Mentre microbis i bacteris no sobreviuen al pas pels fogons, el mercuri, el plom, les dioxines i un llarg etcètera de contaminants químics queden intactes a la vianda cuinada. Així ho afirma un estudi dut a terme recentment per investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Rovira i Virgili (URV). El treball, el més important d’aquest tipus fet mai al món, ha analitzat centenars de mostres de diferents aliments, tant crues com cuinades en les maneres més comunes a Espanya. Els resultats obtinguts eliminen qualsevol esperança que els humans es puguin deslliurar de la contaminació acumulada als aliments col·locant-los a l’olla o la paella.
«Fins ara, la majoria dels estudis sobre contaminants químics s’havien fet amb menjar cru», explica Josep Lluís Domingo Roig, del Laboratori de Toxicologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la URV, que ha coordinat l’estudi juntament amb Joan Llobet Mallafré, de la Unitat de Toxicologia, Gret-Ceretox, de la Facultat de Farmàcia de la UB. «El nostre treball ha omplert un forat a l’explorar l’efecte de la cocció», explica Domingo.

COMPROVACIÓ EXPERIMENTAL / «Era lògic imaginar que cuinar per si mateix no elimina les substàncies potencialment tòxiques –comenta Pere Castells, científic de la Fundació Alicia, una iniciativa de Caixa Manresa per a la investigació alimentària que no ha participat en aquest estudi–, encara que està bé que aquest treball ho hagi comprovat de manera experimental».
De fet, hi ha evidències que alguns procediments podrien fins i tot augmentar la concentració de contaminants. Per exemple, la barbacoa augmenta la presència d’hidrocarburs aromàtics policíclics, uns compostos que poden ser cancerígens en altes concentracions. El mateix passa amb tècniques de cocció molt comunes al nord d’Europa, com per exemple el fumat casolà. Això explicaria la incidència més elevada de càncers d’esòfag i d’estómac en aquests països. No obstant, es tracta d’exemples molt concrets. «En general, els estudis fets fins ara apuntaven al contrari –comenta Domingo–; és a dir, que la cocció podia destruir la contaminació».

PRODUCTES I COCCIONS / L’Agència Catalana de Seguretat Alimentària i el Departament de Salut de la Generalitat han finançat el treball de la UB i la URV amb l’objectiu de prevenir els riscos i reaccionar millor en cas d’alarma alimentària. Els equips de Domingo i Llobet han recollit 68 mostres representatives de tots els diferents grups d’aliments.
«De cadascuna n’hem considerat 20 submostres diferents», explica Domingo. «Per exemple, si es tractava d’analitzar la carn de vedella, l’hem buscat en 20 punts de venda diferents de Catalunya». Les carns també incloïen porc, pollastre i be; entre els peixos hi havia sardina, lluç i tonyina, mentre que entre els vegetals figuren mongetes, patates, arròs i oli d’oliva, entre altres. Els mètodes de cocció analitzats han estat els més tradicionals del sud d’Europa, explica Diumenge: fregit, a la planxa, al forn i bullit.
Cap d’aquests sistemes és més beneficiós que l’altre, segons l’estudi. «Així mateix, tampoc n’hi ha cap que generi de manera generalitzada un increment del nivell de contaminació», explica Domingo, que subratlla la diferencia amb els mètodes de barbacoa i fumat. Davant d’aquests resultats no queda més remei que encarar el problema de fons, comenten els investigadors. És a dir, intentar que els contaminants no arribin a acumular-se als aliments.

VIURE VORA LA FÀBRICA / «Una vaca que viu a prop d’una instal·lació industrial o d’una autopista acumularà dioxines al seu organisme –explica Domingo–, i la llet és una manera d’expulsar-les». Però hi ha molts més casos del mateix tipus. Per exemple, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) aconsella a les dones embarassades que moderin el consum de tonyina, ja que acumula mercuri. «Normalment, les concentracions no arriben a nivells perillosos, encara que fins que no es redueixin les fonts de contaminació, no hi haurà aliments absolutament lliures de contaminants», conclou Domingo. Les verdures són, amb diferència, els aliments menys contaminats, tret que, és clar, que hagin estat tractades amb pesticides.


http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=628866&idseccio_PK=1021

dijous, 9 de juliol de 2009

DECREIXEMENT

Carlos Taibo: El decreixement és el futur

No podem continuar produint a costa dels recursos limitats del planeta, dels ciutadans del Tercer Món o incrementant el canvi climàtic. Decréixer és necessari i suposa un canvi de valors, com desenvolupa Carlos Taibo en el seu llibre En defensa del decrecimiento (Editorial Catarata). Us oferim la versió catalana de l'entrevista que Marta Iglesias li ha fet per a la Revista Fusión.

La crisi existent se centra en l'economia, però no és la més important a la que assistim. Què hi ha més enllà del daltabaix financer?

Crec que hi ha pel cap baix tres altres crisis importants. La primera s'anomena canvi climàtic, que és un procés ja actiu que no té cap conseqüència saludable.

La segona és l'encariment inevitable en el curt i mitjà termini de la majoria de les matèries primeres energètiques que emprem i la tercera, i última, per deixar les coses aquí, és la sobrepoblació que afecta bona part del planeta. La crisi financera és l'única que interessa els nostres mitjans de comunicació i els nostres governants i crec que s'ha traduït en un retrocés visible en el tractament de les altres tres. Una cosa que m'aconsella concloure que l'escenari és realment molt delicat.
Per què afirma que "des de l'economia oficial es confonen interessadament creixement i benestar" i per què considera falsa aquesta afirmació?

Un dels grans mites de l'economia oficial és la del creixement. L'economia oficial diu que el creixement genera cohesió social, que facilita l'assentament dels serveis públics i que dificulta el creixement de l'atur i de la desigualtat. A mi em sembla que sobren les raons per qüestionar tot això. El creixement econòmic no provoca necessàriament cohesió social, i es tradueix sovint en agressions mediambientals literalment irreversibles, facilita l'esgotament de recursos escassos que no estaran a disposició de les generacions futures i ens situa en un marc d'un mode de vida esclau que ens aconsella concloure que serem més feliços com més béns tractem de consumir. Totes aquestes "veritats" mereixen ser qüestionades hipercríticament.

Quins efectes negatius planetaris ha tingut el creixement del món occidental?

El creixement del món occidental s'ha traduït en dues circumstàncies importants que tenen a veure, no ja amb el creixement, sinó amb el propi capitalisme. La primera ens parla d'un sistema incapaç de resoldre els problemes vitals de la majoria dels habitants del planeta. I la segona es refereix al desplegament de procediments d'agressió contra la naturalesa que posen en perill la vida de l'espècie humana i de les altres espècies. Amb això no estic afirmant que en tot moment el creixement hagi estat un factor negatiu.

Assegura que "el creixement en els països del Nord propicia l'assentament d'un mode de vida esclau", per què?

Perquè ens convida a concloure que serem més feliços com més hores treballem, més diners guanyem i més béns tractem de consumir. En el llibre em refereixo als tres pilars d'aquesta desraó: el primer és la publicitat que ens obliga a comprar el que no necessitem, el segon és el crèdit que ens permet aconseguir els recursos encara que no n'hi hagi, i el tercer i últim és la caducitat, els béns estan programats perquè deixin de servir en un període de temps molt breu i ens veiem en l'obligació d'adquirir-ne de nous.

Aleshores, el decreixement implica un mode de vida més lliure, basat en el principi de "treballar menys per treballar tots"?

Si més no hi pot menar. Ens convida a alliberar-nos de determinats lligams i a ser més conscients del que fem. L'aposta dels que defensem el decreixement és generar un escenari en el qual treballant menys, consumint menys, i dedicant més temps a la vida social, la qualitat de la nostra vida augmenta sensiblement. Creixeria el temps dedicat a la vida social, en detriment del consum, la producció o la competició. El decreixement implicaria la gestació de fórmules d'oci creatiu, implicaria el repartiment del treball—que és una vella demanda sindical que ha anat caient en l'oblit—, ens obligaria a reduir la mida de mastodòntica infraestructures de transport i de comunicació, permetria un tomb sobre el local en lloc de sobre el global i reclamaria una relació de simplicitat voluntària i de sobrietat que crec que cada vegada falta més entre nosaltres. El que hem de fer des del principi és preguntar-nos si la vida que portem en societats marcades pel treball i pel consum és realment la vida que ens agrada.

Això suposa un important canvi de mentalitat ...

És clar. Més que dificultats tècniques o tecnològiques en el decreixement —que no les estima, i en qualsevol cas serien menors que les vinculades amb els projectes de creixement—, crec que el que implicaria seria un canvi de xip mental que hauria de ser radical. Aprendre a relacionar-nos amb els altres éssers humans i amb la natura de manera diferent.

Però, creu que les empreses deixarien de produir per si mateixes, a menys que els ciutadans deixem de consumir?

Crec que hauríem de deixar de consumir d'una banda, i per altra exercir pressió per tal que aquelles empreses que es dediquen a produir béns lesius per la natura deixin de fer-ho. En qualsevol cas la nostra aposta ha de ser per tancar part de l'activitat en indústries com l'automobilística, la militar, la de l'aviació, la de la construcció o la de la publicitat, per proposar cinc exemples. Algú es preguntarà, ¿què fem amb els milions de treballadors que a la UE quedarien en atur de resultes d'això? Doncs per una banda col·locar en una economia social i mediambiental que ha de créixer i per l'altre repartir el treball en els sectors econòmics que romandrien sobre el terreny.

Els diners ha de tornar a prendre caire humà, social i mediambiental?

Suposo que a la llarga el nostre propòsit seria abolir els diners, però si en societats complexes hem de seguir utilitzant aquests instruments, en efecte, hauria de dedicar no ja als diners, sinó al conjunt de les activitats econòmiques, una dimensió social i mediambiental molt més gran de la que tenen avui.

Afirma que hi ha un temps per canviar, que "si no decreix voluntàriament i racionalment haurem de fer-ho obligats per les circumstàncies de carestia de l'energia i el canvi climàtic". Què suposa fer-ho en un o altre cas?

És clarament preferible —ja que hem de decréixer perquè el planeta té els seus límits—, fer-ho de manera conscient, racional, solidària, social i ecològica, i no esperar que el capitalisme global que patim s'enfonsi i generi un caos d'escala planetària que per força portarà aparellat un patiment ingent per a la majoria dels habitants del planeta. Crec que al final aquest és el missatge central, que ocupació en el llibre.

Davant la crisi, quins són els possibles escenaris futurs?

Jo maneig dos escenaris diferents. Un ens parla d'un renaixement dels moviments de contestació, que probablement van a veure com molts dels missatges aparentment radicals que emetien, van a trobar un major brou de cultiu. L'altre escenari ho considero darwinisme social militaritzat, i són fórmules que recorden poderosament a moltes de les polítiques que van abraçar els nazis alemanys vuitanta anys enrere. Impliquen que des d'alguns dels principals estaments del poder polític i econòmic —conscients de l'escassetat general que s'acosta—, es decideixi preservar aquests recursos escassos en profit d'una breu minoria de la població planetària, de la mà de projectes per força violents.

De què dependrà que es visqui una o altra opció?

En bona mesura de nosaltres, de la nostra lucidesa a l'hora de ser capaços de modificar les regles del joc, de plantejar seriosament els dirigents polítics horitzons diferents dels que ells mateixos estan defensant ara. Això seria ara que tenim temps, encara que comença a faltar. De qualsevol manera hi ha algunes dades incipients que demostren que els ciutadans de peu comencen a adonar-se de la desraó de la nostra forma de vida.

Centrem-nos en el segon escenari. Són possibles les revoltes d'una societat descontentament, que vol mantenir els seus privilegis i estat econòmic i expulsa als més pobres i indefensos?

Crec que és perfectament creïble que en aquest escenari de darwinisme social militaritzat es produeixi el que tu estàs suggerint, i en realitat sospito que moltes de les polítiques que comencen a emergir en els països rics enfonsen les seves arrels en projectes d'aquesta naturalesa. No és estrictament necessari parlar de revoltes. Si un presta atenció a les noves lleis sobre immigració que està aprovant la aparentment civilitzada UE, estarà obligat a concloure que alguna cosa d'això s'està coent.

Per què estem tan convençuts que no es repetiran les solucions preses pel nazisme, on una part escollida dels ciutadans es van alçar amb els recursos, privant a altres d'ells?

No estem tan convençuts, perquè el risc de retorns autoritaris està present en les nostres societats i que aquest risc augmenta en escenaris de crisi. Els polítics i mitjans de comunicació volen que creguem que la fi de la crisi està prop, però és un procediment de manipulació que s'encamina a aconseguir que els ciutadans no es facin les preguntes de fons. El procediment acabarà per xocar amb la realitat. Hem de començar a qüestionar la idea que ens trobem davant d'un capitalisme que registra crisi cícliques. Sospito que no hi haurà cap etapa de bonança en el futur, a menys que canviïn dràsticament les regles del joc, cosa que no estima en cap de les mesures contra la crisi que abracen els nostres governants.

La por dels propis ciutadans alemanys els va convertir en éssers lliurats i obedients. Va ser una por creada artificialment per Hitler i afins. En què pot desembocar uns ciutadans amb por a que els immigrants els treguin el treball, a no tenir que menjar, a perdre el seu benestar…?

En primer lloc en actituds visiblement hostils i castigats front a les minories foranes que estan presents en els nostres països. Crec que aquest és una dada fonamental. Has esmentat una paraula decisiva: por. El que crec que passarà és que els nostres governants van a intentar acovardir a la ciutadania de la mà de missatges del tipus "si volen vostès conservar una part dels seus privilegis,
acceptin sense protestar el conjunt de restriccions de drets que anem a intentar desplegar els governants ".

Podríem fins i tot assistir a l'extinció democràtica?

És un dels riscos que està en l'horitzó, o en el seu defecte una reducció dramàtica dels nostres drets justificada legalment sobre la base de procediments aparentment democràtics. Crec que aquest és un horitzó perfectament creïble en els països democràtics

Quina és la seva proposta alternativa? Necessitem tornar a una conducta col·lectiva, creant un moviment a favor del decreixement?

Tenim necessitat de fer-ho, però tenim també l'obligació de modificar els nostres hàbits quotidians. Crec que una de les idees del passat que convé qüestionar és la que només anem a transformar això si actuem de manera col lectiva. Hem d'actuar col·lectivament, però difícilment anem a modificar les coses si en la nostra vida quotidiana no som capaços d'introduir aquests valors que reivindiquem per al futur.