Les desventures del salmó transgènic
Per veroeins
Som lo que Sembrem, 23 de Novembre del 2010
Al llarg d’aquesta tardor han tingut lloc les audiències públiques oficials per tal de discutir la possible aprovació als Estats Units del salmó transgènic desenvolupat per la empresa AquaBounty. Per la presa que té l’administració responsable del tema, la FDA, (com passa amb els processos d’aprovació varietats transgèniques de cultius), és molt possible que aquest salmó rebi el vist i plau a finals del mes de novembre. I aquestes preses podrien estar relacionades amb no voler que surtin més draps bruts que puguin qüestionar encara més la imparcialitat de la FDA. Perquè sembla que la FDA ha amagat informes d’altres institucions que posaven en dubte la seguretat ambiental d’aquest salmó transgènic, especialment en relació amb el seu possible efecte sobre les poblacions protegides de salmó salvatge (1)
Aquest salmó transgènic ha estat modificat amb gens de dos peixos per tal de créixer més ràpidament, i podria ser el primer animal transgènic aprovat per a consum humà als Estats Units. Segons la empresa AquaBounty, i per no ser menys que els cultius modificats genèticament, aquest salmó hauria de solucionar la fam al món, si més no les necessitats de proteïnes, tot reduint la pressió sobre les poblacions salvatges de peixos. El preu de les accions d’aquesta empresa es va multiplicar per cinc amb l’anunci de les audiències oficials d’aprovació.
I quins són els problemes d’aquest salmó? (2) Deixant de banda el fet, gens menyspreable, que, molt probablement, aquest salmó mai arribaria a les taules dels que realment necessiten les seves proteïnes, hi ha tres qüestions que posen en entredit el seu interès i la seva seguretat. D’una banda, per aconseguir aquest més gran creixement, estimat en un 33%, es necessari alimentar als salmons fins a la sacietat, literalment, el que vol dir un consum 5 vegades més gran d’aliments. I com en tants d’altres casos, les preses per produir més venen de la mà d’una menor qualitat del producte obtingut. El contingut en algunes vitamines, minerals i aminoàcids del salmó transgènic és més baix que el del salmó convencional. I a mes a mes, el salmó transgènic té un contingut una mica mes gran en el factor de creixement IGF-1, una substància que diferents estudis epidemiològics han relacionat amb un risc de càncer (3)
L’alimentació de peixos com el salmó produïts en piscifactories té com a base petits peixos, com per exemple sardines i anxoves. Actualment, un 48% de les captures mundials de pesca, obtingudes principalment als països empobrits, s’utilitzen no per satisfer les necessitats de les poblacions d’aquests, sinó per alimentar els salmons i d’altres peixos de piscifactoria (4) , consumits als països rics. Entre 1980 i 1990, la disponibilitat de peix va disminuir un 3% a l’Àfrica i un 8% a Sudamèrica, però va augmentar un 28% a Nordamèrica i un 23% a Europa i Asia (5)
Aquest robatori de recursos dels països empobrits es completa amb els efectes negatius de la contaminació produïda per les piscifactories sobre les zones de pesca tradicional. A les restes de menjar dels peixos i les seves dejeccions s’han d’afegir els antibiòtics i pesticides utilitzats, i el resultat és l’esfondrament de moltes pesqueries tradicionals (6)
Encara que AquaBounty diu que aquests salmons transgènics són estèrils, fins un 3% podrien ser fèrtils (7) i escapar de les instal·lacions, posant en perill les poblacions salvatges protegides de salmó, donada la seva capacitat per viure en diferents condicions ambientals (8).
dimecres, 24 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
COMUNICAT DE SOM LO QUE SEMBREM
ES DESCARREGUEN A TARRAGONA 50 000 TONES DE PANÍS TRANSGÈNIC DELS ESTATS UNITS PER PRIMERA VEGADA EN 12 ANYS
>> El panís dels Estats Units conté, en petites proporcions, varietats que no estan autoritzades a Europa.
>> Partides dels Estats Units a Irlanda (1) i Alemanya en mesos anteriors van haver ser retirades del mercat en compliment de la llei europea
El panís i soja transgènica havia arribat a Catalunya, Espanya i Europa en els últims 12 anys procedents de Sud-amèrica i altres llocs on només es conreen varietats que estan autoritzades a Europa per importació. Estats Units ha pressionat a Europa a complir els acords de lliure comerç.
La indústria espera un nou reglament europeu al novembre que permeti l’ús en pinsos pel bestiar de panís que contingui varietats no autoritzades, i espera que puguin entrar a Catalunya en els propers mesos dels Estats Units milions de tones de panís transgènic contaminat amb varietats il·legals.
Som lo que Sembrem considerem
- que s’està incomplint la llei descarregant aquest panís a Tarragona
- que no s’hauria de modificar el reglament europeu per acceptar aquesta contaminació inevitable, i que s’haurien d’aturar aquestes importacions.
Les fonts asseguren que s’ estan augmentant les importacions de panís a causa de l’augment del preus dels cereals, ja que és més econòmic donar al bestiar panís per contenir més proteïna. A Tarragona s’han descarregat 46.000 tones de panís de Brasil aquests últims dies, i 54.000 més d’Ucraïna.
Som lo que Sembrem considerem que no s’hauria de conrear a gran escala cereals ni panís per consum dels animals, en un món amb més de 1.000 milions de persones passant gana. Per tant aquests conreus transgènics haurien d’aturar-se i s’haurien de replantejar tots els acords de lliure comerç de productes agrícoles, i l’especulació borsària amb els preus dels aliments (2). Així mateix cal replantejar la dieta dels europeus i el tipus de ramaderia a la que s’ha de donar suport.
(1) Nota de Premsa – Nova entrada a Europa de panís contaminat (08/09/2010) http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=7&actual2=172
(2) Article - La burbuja alimentaria (24/10/2010) http://www.elcorreo.com/vizcaya/v/20101024/opinion/burbuja-alimentaria-20101024.html
Font : Thomson Reuters, USA
Autor : Martin Roberts
URL: http://www.reuters.com/article/idAFLDE69L12P20101022
DATA: 22.10.2010
Més informació a: http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=7&actual2=176
>> El panís dels Estats Units conté, en petites proporcions, varietats que no estan autoritzades a Europa.
>> Partides dels Estats Units a Irlanda (1) i Alemanya en mesos anteriors van haver ser retirades del mercat en compliment de la llei europea
El panís i soja transgènica havia arribat a Catalunya, Espanya i Europa en els últims 12 anys procedents de Sud-amèrica i altres llocs on només es conreen varietats que estan autoritzades a Europa per importació. Estats Units ha pressionat a Europa a complir els acords de lliure comerç.
La indústria espera un nou reglament europeu al novembre que permeti l’ús en pinsos pel bestiar de panís que contingui varietats no autoritzades, i espera que puguin entrar a Catalunya en els propers mesos dels Estats Units milions de tones de panís transgènic contaminat amb varietats il·legals.
Som lo que Sembrem considerem
- que s’està incomplint la llei descarregant aquest panís a Tarragona
- que no s’hauria de modificar el reglament europeu per acceptar aquesta contaminació inevitable, i que s’haurien d’aturar aquestes importacions.
Les fonts asseguren que s’ estan augmentant les importacions de panís a causa de l’augment del preus dels cereals, ja que és més econòmic donar al bestiar panís per contenir més proteïna. A Tarragona s’han descarregat 46.000 tones de panís de Brasil aquests últims dies, i 54.000 més d’Ucraïna.
Som lo que Sembrem considerem que no s’hauria de conrear a gran escala cereals ni panís per consum dels animals, en un món amb més de 1.000 milions de persones passant gana. Per tant aquests conreus transgènics haurien d’aturar-se i s’haurien de replantejar tots els acords de lliure comerç de productes agrícoles, i l’especulació borsària amb els preus dels aliments (2). Així mateix cal replantejar la dieta dels europeus i el tipus de ramaderia a la que s’ha de donar suport.
(1) Nota de Premsa – Nova entrada a Europa de panís contaminat (08/09/2010) http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=7&actual2=172
(2) Article - La burbuja alimentaria (24/10/2010) http://www.elcorreo.com/vizcaya/v/20101024/opinion/burbuja-alimentaria-20101024.html
Font : Thomson Reuters, USA
Autor : Martin Roberts
URL: http://www.reuters.com/article/idAFLDE69L12P20101022
DATA: 22.10.2010
Més informació a: http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=7&actual2=176
Tornarà la grip A? (o... què en faran de totes les vacunes que vam comprar?
La periodista que desveló la mentira de la gripe A, a punto de ser incapacitada.
Al ver el vídeo recordaréis a Jane Burgermeister, que se erigió en portavoz de la información ocultada sobre la gripe A. Ahora le quieren incapacitar. En unos días tiene un juicio.
Ya que estamos, os cuento que van a poner la vacuna contra la gripe A dentro de la de la gripe estacional de este año.
http://www.youtube.com/watch?v=B6Dn_MKBAx0&feature=player_embedded#!
Al ver el vídeo recordaréis a Jane Burgermeister, que se erigió en portavoz de la información ocultada sobre la gripe A. Ahora le quieren incapacitar. En unos días tiene un juicio.
Ya que estamos, os cuento que van a poner la vacuna contra la gripe A dentro de la de la gripe estacional de este año.
http://www.youtube.com/watch?v=B6Dn_MKBAx0&feature=player_embedded#!
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Un discurs...
Ceremonia de entrega de los
Premios Príncipe de Asturias 2010
INTERVENCIÓN DEL
SR. AMIN MAALOUF
Premio Príncipe de Asturias de las Letras
Oviedo, 22 de octubre de 2010
Majestad
Altezas
Excelentísimos señoras y señores
Señoras y señores del jurado
Mis queridos amigos
Esta dicha inmensa que siento al recibir el Premio de las Letras de la Fundación
Príncipe de Asturias me habría gustado expresarla, igual que otros intervinientes, en la lengua de Cervantes, de Borges y de García Lorca. No podré hacerlo por mucho que lo lamente. El castellano es una lengua que me gusta oír, que me gusta leer y que entiendo algo más de lo que suelo admitir. Pero me siento incapaz de usarla con la oportunidad y la sutileza que se merece. Es algo que, esta noche, me avergüenza un tanto, pero albergo la esperanza de que vean en este uso mío de una lengua que llega de allende los Pirineos y de un acento que llega de allende el Mediterráneo un símbolo del interés que les merece a esta Fundación y a este país la diversidad del mundo.
De esta diversidad del mundo, de esta extraordinaria diversidad que es hoy en día
característica de todas las sociedades humanas, todos cantamos a veces las alabanzas;
pero también nos hace padecer a todos a veces. Porque es manantial de riqueza para
nuestros países, pero lo es también de tensiones. Las naciones que se asientan en los
cimientos de la diversidad étnica y la inmigración se hallan entre las más dinámicas del planeta, y basta con mirar la otra orilla del Atlántico para convencerse de ello. Pero a este dinamismo lo acompañan con frecuencia trastornos, discriminaciones, odio y violencia.
La diversidad en sí misma no es ni una bendición ni una maldición. Es sencillamente
una realidad, algo de lo que se puede dejar constancia. El mundo es un mosaico de
incontables matices y nuestros países, nuestras provincias, nuestras ciudades irán
siendo cada vez más a imagen y semejanza del mundo. La que importa no es saber si
podremos vivir juntos pese a las diferencias de color, de lengua o de creencias; lo que importa es saber cómo vivir juntos, cómo convertir nuestra diversidad en provecho y no en calamidad.
Vivir juntos no es algo que les salga de dentro a los hombres; la reacción espontánea
suele ser la de rechazar al otro. Para superar ese rechazo es precisa una labor prolongada de educación cívica. Hay que repetirles incansablemente a éstos y a aquéllos que la identidad de un país no es una página en blanco, en la que se pueda escribir lo que sea, ni una página ya escrita e impresa. Es una página que estamos escribiendo; existe un patrimonio común —instituciones, valores, tradiciones, una forma de vivir— que todos y cada uno profesamos; pero también debemos todos sentirnos libres de aportarle nuestra contribución a tenor de nuestros propios talentos y de nuestras propias sensibilidades. Asentar este mensaje en las mentes es hoy, desde mi punto de vista, tarea prioritaria de quienes pertenecen al ámbito de la cultura.
La cultura no es un lujo que podamos permitirnos sólo en las épocas faustas. Su misión es formular las preguntas esenciales. ¿Quiénes somos? ¿Dónde vamos? ¿Qué
pretendemos construir? ¿Qué sociedad? ¿Qué civilización? ¿Y basadas en qué valores?
¿Cómo usar los recursos gigantescos que nos brinda la ciencia? ¿Cómo convertirlos en
herramientas de libertad y no de servidumbre?
Este papel de la cultura es aún más crucial en épocas descarriadas. Y la nuestra es una época descarriada. Si nos descuidamos, este siglo recién empezado será un siglo de retroceso ético; lo digo con pena, pero no lo digo a la ligera. Será un siglo de progresos científicos y tecnológicos, no cabe duda. Pero será también un siglo de retroceso ético.
Se recrudecen las afirmaciones identitarias, violentas en muchísimas ocasiones y, en
muchísimas ocasiones, retrógradas; se debilita la solidaridad entre naciones y dentro de las naciones; pierde fuelle el sueño europeo; se erosionan los valores democráticos; se recurre con excesiva frecuencia a las operaciones militares y a los estados de excepción... Abundan los síntomas.
Ante este retroceso incipiente, no tenemos derecho a resignarnos ni a cederle el paso a la desesperación. Hoy en día lo que honra a la literatura y lo que nos honra a todos es el intento de entender las complejidades de nuestra época y de imaginar soluciones para que sea posible seguir viviendo en nuestro mundo. No tenemos un planeta de recambio, sólo tenemos esta veterana Tierra, y es deber nuestro protegerla y hacerla armoniosa y humana.
Gracias a todos por la acogida que se me brinda en esta inolvidable ceremonia.
Traducción de M.ª Teresa Gallego Urrutia
Premios Príncipe de Asturias 2010
INTERVENCIÓN DEL
SR. AMIN MAALOUF
Premio Príncipe de Asturias de las Letras
Oviedo, 22 de octubre de 2010
Majestad
Altezas
Excelentísimos señoras y señores
Señoras y señores del jurado
Mis queridos amigos
Esta dicha inmensa que siento al recibir el Premio de las Letras de la Fundación
Príncipe de Asturias me habría gustado expresarla, igual que otros intervinientes, en la lengua de Cervantes, de Borges y de García Lorca. No podré hacerlo por mucho que lo lamente. El castellano es una lengua que me gusta oír, que me gusta leer y que entiendo algo más de lo que suelo admitir. Pero me siento incapaz de usarla con la oportunidad y la sutileza que se merece. Es algo que, esta noche, me avergüenza un tanto, pero albergo la esperanza de que vean en este uso mío de una lengua que llega de allende los Pirineos y de un acento que llega de allende el Mediterráneo un símbolo del interés que les merece a esta Fundación y a este país la diversidad del mundo.
De esta diversidad del mundo, de esta extraordinaria diversidad que es hoy en día
característica de todas las sociedades humanas, todos cantamos a veces las alabanzas;
pero también nos hace padecer a todos a veces. Porque es manantial de riqueza para
nuestros países, pero lo es también de tensiones. Las naciones que se asientan en los
cimientos de la diversidad étnica y la inmigración se hallan entre las más dinámicas del planeta, y basta con mirar la otra orilla del Atlántico para convencerse de ello. Pero a este dinamismo lo acompañan con frecuencia trastornos, discriminaciones, odio y violencia.
La diversidad en sí misma no es ni una bendición ni una maldición. Es sencillamente
una realidad, algo de lo que se puede dejar constancia. El mundo es un mosaico de
incontables matices y nuestros países, nuestras provincias, nuestras ciudades irán
siendo cada vez más a imagen y semejanza del mundo. La que importa no es saber si
podremos vivir juntos pese a las diferencias de color, de lengua o de creencias; lo que importa es saber cómo vivir juntos, cómo convertir nuestra diversidad en provecho y no en calamidad.
Vivir juntos no es algo que les salga de dentro a los hombres; la reacción espontánea
suele ser la de rechazar al otro. Para superar ese rechazo es precisa una labor prolongada de educación cívica. Hay que repetirles incansablemente a éstos y a aquéllos que la identidad de un país no es una página en blanco, en la que se pueda escribir lo que sea, ni una página ya escrita e impresa. Es una página que estamos escribiendo; existe un patrimonio común —instituciones, valores, tradiciones, una forma de vivir— que todos y cada uno profesamos; pero también debemos todos sentirnos libres de aportarle nuestra contribución a tenor de nuestros propios talentos y de nuestras propias sensibilidades. Asentar este mensaje en las mentes es hoy, desde mi punto de vista, tarea prioritaria de quienes pertenecen al ámbito de la cultura.
La cultura no es un lujo que podamos permitirnos sólo en las épocas faustas. Su misión es formular las preguntas esenciales. ¿Quiénes somos? ¿Dónde vamos? ¿Qué
pretendemos construir? ¿Qué sociedad? ¿Qué civilización? ¿Y basadas en qué valores?
¿Cómo usar los recursos gigantescos que nos brinda la ciencia? ¿Cómo convertirlos en
herramientas de libertad y no de servidumbre?
Este papel de la cultura es aún más crucial en épocas descarriadas. Y la nuestra es una época descarriada. Si nos descuidamos, este siglo recién empezado será un siglo de retroceso ético; lo digo con pena, pero no lo digo a la ligera. Será un siglo de progresos científicos y tecnológicos, no cabe duda. Pero será también un siglo de retroceso ético.
Se recrudecen las afirmaciones identitarias, violentas en muchísimas ocasiones y, en
muchísimas ocasiones, retrógradas; se debilita la solidaridad entre naciones y dentro de las naciones; pierde fuelle el sueño europeo; se erosionan los valores democráticos; se recurre con excesiva frecuencia a las operaciones militares y a los estados de excepción... Abundan los síntomas.
Ante este retroceso incipiente, no tenemos derecho a resignarnos ni a cederle el paso a la desesperación. Hoy en día lo que honra a la literatura y lo que nos honra a todos es el intento de entender las complejidades de nuestra época y de imaginar soluciones para que sea posible seguir viviendo en nuestro mundo. No tenemos un planeta de recambio, sólo tenemos esta veterana Tierra, y es deber nuestro protegerla y hacerla armoniosa y humana.
Gracias a todos por la acogida que se me brinda en esta inolvidable ceremonia.
Traducción de M.ª Teresa Gallego Urrutia
dilluns, 27 de setembre del 2010
COMUNICAT DEL COL·LECTIU PODEM: alliberament i convocatòria
Aquest dissabte a la tarda hem alliberat entre totes un espai emblemàtic al cor de la bèstia, un símbol de tot allò que ens oprimeix dia a dia.
Hem expropiat l'antiga seu del Banesto a Plaça Catalunya de Barcelona.
Avui comença un nou cicle de lluites, on les treballadores, les precàries, les aturades, i els que no tenen dret a estar aturat ni a treballar (immigrants, cuidadors, dependents,) prenem la paraula i ens posicionem.
Des del Banc Espanyol de Crèdit, situat a plaça Catalunya, es convoca un diumenge plè d'activitats:
DIUMENGE 26 DE SETEMBRE, comencem a preparar les vagues...
A les 12:00h:
EINES PER A LA RESISTÈNCIA QUOTIDIANA 1.
-Cooperació com a força material: cooperativisme i articulació d'una economia social.
-4 processos d'organizació i cooperació entorn a l'alimentació: soberania alimentària: xarxa de cooperatives agrícoles; coordinació productor � consumidor en cooperatives de consum; horts urbans; lluites al territori.
A les 14:00:
DINAR POPULAR
A les 16:00h:
EINES PER A LA RESISTÈNCIA QUOTIDIANA 2.
http://www.forovidaindependiente.org/
http://www.colectivomaloka.org/mujeres/
-Mapa de Recursos: TALLER / ESPAI.
-Espai habilitat per a la construcció col·lectiva d'un mapa de recursos compartits.
-Cartografia de necesitats i recursos: vivenda, salut, cures, educació, papers, laboral, energètica, guarderies, jubilats...
-TALLER / ESPAI Lloc preparat per a un vídeo "quina és la teva vaga".
-Tres ciutats: CENTRE DE MITJANS Connexiones en directe.
17.30 Fòrum obert: "QUINA ÉS LA TEVA VAGA?" (propostes d'organització i acció per la vaga general)
I a les 19:00:
ASSEMBLEA GENERAL DEL NOU ESPAI OCUPAT.
movimentdel25.org
assembleadebarcelona.wordpress.com
(TOTES LES ACTIVITATS ES REALITZARAN AL NOU ESPAI ALLIBERAT DE LA PLAÇA CATALUNYA -EX-BANC DE CRÈDIT ESPANYOL- I EN QUALSEVOL CAS ES QUEDARÀ A LA SEVA PORTA - )
Quina és la vaga de les que no podem fer vaga?
Ens encanta la idea de la vaga general. Ens sembla una oportunitat, molt necessària, per a exterioritzar el malestar que portem acumulat en aquests darrers anys de crisi.
La nostra vaga és una crida a l'acció, a l'estratègia col·lectiva per a generar noves formes de lluita i possibles vies per a recuperar les nostres vides.
És per això que hem decidit okupar aquest espai, el Banc Espanyol de Crèdit, un espai que portava més de cinc anys abandonat i que pretén ser un dels tants hotels de luxe dels que ni tu ni jo podrem gaudir. Sí, és cert, no és l'únic edifici abandonat ni és l'únic espai que a la ciutat-aparador de Barcelona està fet només per a aquelles que el poden pagar: més de 80.000 pisos buits i multitud de persones desnonades que com tu i com jo no arribem a pagar els lloguers abusius i les maleïdes hipoteques.
Avui, a l'Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga. A totes nosaltres ens encanta la idea de la vaga general.
Hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l'economia de les poderoses, i que albergui formes d'ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament.
Quina és la teva vaga?
Nosaltres ja l'hem començada!
Okupem aquest espai per tal de trobar-nos i plantejar nous possibles més enllà dels que ja coneixem i no ens satisfan.
Et necessitem, ens necessitem; perquè no sabem ben bé com fer-ho, però sabem que sigui el que sigui ho volem fer plegades. Juntes ho podem tot!
La notícia a alguns mitjans:
ADN , Eleconomista
Hem expropiat l'antiga seu del Banesto a Plaça Catalunya de Barcelona.
Avui comença un nou cicle de lluites, on les treballadores, les precàries, les aturades, i els que no tenen dret a estar aturat ni a treballar (immigrants, cuidadors, dependents,) prenem la paraula i ens posicionem.
Des del Banc Espanyol de Crèdit, situat a plaça Catalunya, es convoca un diumenge plè d'activitats:
DIUMENGE 26 DE SETEMBRE, comencem a preparar les vagues...
A les 12:00h:
EINES PER A LA RESISTÈNCIA QUOTIDIANA 1.
-Cooperació com a força material: cooperativisme i articulació d'una economia social.
-4 processos d'organizació i cooperació entorn a l'alimentació: soberania alimentària: xarxa de cooperatives agrícoles; coordinació productor � consumidor en cooperatives de consum; horts urbans; lluites al territori.
A les 14:00:
DINAR POPULAR
A les 16:00h:
EINES PER A LA RESISTÈNCIA QUOTIDIANA 2.
http://www.forovidaindependiente.org/
http://www.colectivomaloka.org/mujeres/
-Mapa de Recursos: TALLER / ESPAI.
-Espai habilitat per a la construcció col·lectiva d'un mapa de recursos compartits.
-Cartografia de necesitats i recursos: vivenda, salut, cures, educació, papers, laboral, energètica, guarderies, jubilats...
-TALLER / ESPAI Lloc preparat per a un vídeo "quina és la teva vaga".
-Tres ciutats: CENTRE DE MITJANS Connexiones en directe.
17.30 Fòrum obert: "QUINA ÉS LA TEVA VAGA?" (propostes d'organització i acció per la vaga general)
I a les 19:00:
ASSEMBLEA GENERAL DEL NOU ESPAI OCUPAT.
movimentdel25.org
assembleadebarcelona.wordpress.com
(TOTES LES ACTIVITATS ES REALITZARAN AL NOU ESPAI ALLIBERAT DE LA PLAÇA CATALUNYA -EX-BANC DE CRÈDIT ESPANYOL- I EN QUALSEVOL CAS ES QUEDARÀ A LA SEVA PORTA - )
Quina és la vaga de les que no podem fer vaga?
Ens encanta la idea de la vaga general. Ens sembla una oportunitat, molt necessària, per a exterioritzar el malestar que portem acumulat en aquests darrers anys de crisi.
La nostra vaga és una crida a l'acció, a l'estratègia col·lectiva per a generar noves formes de lluita i possibles vies per a recuperar les nostres vides.
És per això que hem decidit okupar aquest espai, el Banc Espanyol de Crèdit, un espai que portava més de cinc anys abandonat i que pretén ser un dels tants hotels de luxe dels que ni tu ni jo podrem gaudir. Sí, és cert, no és l'únic edifici abandonat ni és l'únic espai que a la ciutat-aparador de Barcelona està fet només per a aquelles que el poden pagar: més de 80.000 pisos buits i multitud de persones desnonades que com tu i com jo no arribem a pagar els lloguers abusius i les maleïdes hipoteques.
Avui, a l'Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga. A totes nosaltres ens encanta la idea de la vaga general.
Hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l'economia de les poderoses, i que albergui formes d'ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament.
Quina és la teva vaga?
Nosaltres ja l'hem començada!
Okupem aquest espai per tal de trobar-nos i plantejar nous possibles més enllà dels que ja coneixem i no ens satisfan.
Et necessitem, ens necessitem; perquè no sabem ben bé com fer-ho, però sabem que sigui el que sigui ho volem fer plegades. Juntes ho podem tot!
La notícia a alguns mitjans:
ADN , Eleconomista
dijous, 26 d’agost del 2010
Aturem l'assassinat amb premeditació d'un territori (culpables els que ens malmeten, però també, com sempre, qui te poder per evitar-ho i no fa res)
SALVEM LO DELTA, SÍ ALS SEDIMENTS!
Los sediments arrossegats pel riu Ebre durant mils i mils d’anys són la plataforma sobre la que se sustenta lo Delta de l’Ebre, un dels espais biològicament més interessants d’Europa. Desgraciadament este delta tan interessant, esta mol poc valorat per l’estat espanyol i gens però que gens valorat per la nostra pròpia comunitat autònoma.
Lo Delta de l’Ebre, que per les seues característiques és únic al món, està desapareixent a poc a poc víctima de l'especulació que fan del riu Ebre les empreses hidroelèctriques, les quals als embassaments de Mequinensa i Riba-roja tallen completament lo transport de sediments per l’aigua del riu.
Com que això és un escàndol internacional, fan veure que aporten solucions realitzant operacions de maquillatge per dissimular lo problema, arribant a empedrar i formigonar vores de riu perquè no es vegi la erosió provocada per la falta de sediments al propi riu,
I lo que fan és provocar un altre desastre, el de la destrucció de les riques comunitats de vegetació de rivera, i àrees de nidificació d’aus insectívores i aquàtiques.
No sé si esta falta d'idees és per ignorància, és per protegir los interessos de les hidroelèctriques, o és per facilitar les obres de futurs transvasaments, no ho sé.
Però la gent del Delta vam aprendre que quan hi havia una riada, passada la calamitat que representava en pèrdua de collita, animals, destrosses a les cases i barraques, i també la pèrdua d’alguna vida, en acabat venien set o vuit anys de bonança, aprofitant los fèrtils sediments que quedaven dipositats per tot arreu. I vam aprendre lo important que eren estos sediments.
A més, quan vam construir los canals, vam descobrir que en companyia de l’aigua que aportaven als arrossars també introduïen sediments i feien guanyar altura a les terres apartant-les de la capa freàtica salina. També sabien que el moment de l’any en que l’aigua del riu anava més tèrbola i portava més sediments era durant los abundants aiguats d’octubre, novembre i desembre. Aiguats que ja no podien aprofitar perquè l’arròs s’havia segat i los canals s’havien tancat.
Llavors per aprofitar esta gran quantitat de sediments que arrossegava el riu en aquesta època, van idear un sistema que anomenaven colmeteig i que consistia en continuar portant aigua pels canals desprès de segar durant tres mesos més, i així fer arribar als arrossars una part important dels rics sediments que baixaven pel riu.
En lo colmeteig los pagesos del Delta van aconseguir en pocs anys fer guanyar molta altura a les terres d’arròs en relació al mar. Fins que es van construir els embassaments de Mequinensa i Riba-roja i, van tallar en sec l’arribada de sediments al delta. A partir d’aquest moment el delta en lloc de créixer en altura i extensió va entrar en un procés d’enfonsament i regressió.
Actualment l'especulació a fet desaparèixer o destruït una part important dels aiguamolls de la costa Mediterrània, i ha convertit la immensa llacuna que són los arrossars del Delta de l’Ebre en una peça clau per al manteniment dels equilibris migratoris de les aus aquàtiques euroafricanes. Per conservar aquest equilibri, la Comunitat Econòmica Europea a través de les mesures agroambientals, ens obliga als arrossers a continuar portant aigua als camps d’arròs durant tres mesos més desprès de segar, lo mateix que es feia al colmeteig, portar aigua als arrossars desprès de segar, però aquesta vegada per protecció de les aus.
Si una petita part de la grandíssima quantitat d’aigua i sediments que transporta el riu a la tardor, i que es queden a les capçaleres dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja, es desviés d’alguna manera i es tornessin al riu passat l’embassament de Riba-roja, esta aigua i sediments podrien baixar lliures pel riu fins arribar a l’Assud de Xerta on una part entraria pels canals per injectar-la als arrossars i combatre la subsidència i la sobrant continuaria pel riu fins la desembocadura on ajudaria a frenar la regressió.
Esta practica solucionaria el problema de la regressió i la subsidència del Delta; evitaria que els embassaments a la llarga quedin inútils al resultar plens de sediments; mitigaria el problema de les algues al riu i la mosca negra; i possiblement frenaria algun dels altres grans problemes que té lo riu Ebre.
Això tan senzill només té un inconvenient, el cost de l’obra del canal o tub de desvio, una obra moltíssim més econòmica que el tros de túnel de l'AVE que estan fent per baix de la Sagrada Família. Salvar un espai tan valuós com lo Delta de l’Ebre no hauria de ser menys important que estalviar alguns segons als viatgers privilegiats que utilitzen algunes de les caríssimes infraestructures de transport que es fan actualment.
Per tant, és faena nostra matxacar a l'administració de que el problema del Delta és per la desídia d’ells, i denunciar tantes vegades com tinguéssim ocasió davant de la Comunitat Econòmica Europea, i de qui sigue, la falta d’interès dels governs català i espanyol en salvar el Delta de l’Ebre.
Manifest de la IV DIADA PELS SEDIMENTS AL DELTA a càrrec de Josep Bertomeu “Polet”
La Ràpita, 21 d'agost de 2010
Los sediments arrossegats pel riu Ebre durant mils i mils d’anys són la plataforma sobre la que se sustenta lo Delta de l’Ebre, un dels espais biològicament més interessants d’Europa. Desgraciadament este delta tan interessant, esta mol poc valorat per l’estat espanyol i gens però que gens valorat per la nostra pròpia comunitat autònoma.
Lo Delta de l’Ebre, que per les seues característiques és únic al món, està desapareixent a poc a poc víctima de l'especulació que fan del riu Ebre les empreses hidroelèctriques, les quals als embassaments de Mequinensa i Riba-roja tallen completament lo transport de sediments per l’aigua del riu.
Com que això és un escàndol internacional, fan veure que aporten solucions realitzant operacions de maquillatge per dissimular lo problema, arribant a empedrar i formigonar vores de riu perquè no es vegi la erosió provocada per la falta de sediments al propi riu,
I lo que fan és provocar un altre desastre, el de la destrucció de les riques comunitats de vegetació de rivera, i àrees de nidificació d’aus insectívores i aquàtiques.
No sé si esta falta d'idees és per ignorància, és per protegir los interessos de les hidroelèctriques, o és per facilitar les obres de futurs transvasaments, no ho sé.
Però la gent del Delta vam aprendre que quan hi havia una riada, passada la calamitat que representava en pèrdua de collita, animals, destrosses a les cases i barraques, i també la pèrdua d’alguna vida, en acabat venien set o vuit anys de bonança, aprofitant los fèrtils sediments que quedaven dipositats per tot arreu. I vam aprendre lo important que eren estos sediments.
A més, quan vam construir los canals, vam descobrir que en companyia de l’aigua que aportaven als arrossars també introduïen sediments i feien guanyar altura a les terres apartant-les de la capa freàtica salina. També sabien que el moment de l’any en que l’aigua del riu anava més tèrbola i portava més sediments era durant los abundants aiguats d’octubre, novembre i desembre. Aiguats que ja no podien aprofitar perquè l’arròs s’havia segat i los canals s’havien tancat.
Llavors per aprofitar esta gran quantitat de sediments que arrossegava el riu en aquesta època, van idear un sistema que anomenaven colmeteig i que consistia en continuar portant aigua pels canals desprès de segar durant tres mesos més, i així fer arribar als arrossars una part important dels rics sediments que baixaven pel riu.
En lo colmeteig los pagesos del Delta van aconseguir en pocs anys fer guanyar molta altura a les terres d’arròs en relació al mar. Fins que es van construir els embassaments de Mequinensa i Riba-roja i, van tallar en sec l’arribada de sediments al delta. A partir d’aquest moment el delta en lloc de créixer en altura i extensió va entrar en un procés d’enfonsament i regressió.
Actualment l'especulació a fet desaparèixer o destruït una part important dels aiguamolls de la costa Mediterrània, i ha convertit la immensa llacuna que són los arrossars del Delta de l’Ebre en una peça clau per al manteniment dels equilibris migratoris de les aus aquàtiques euroafricanes. Per conservar aquest equilibri, la Comunitat Econòmica Europea a través de les mesures agroambientals, ens obliga als arrossers a continuar portant aigua als camps d’arròs durant tres mesos més desprès de segar, lo mateix que es feia al colmeteig, portar aigua als arrossars desprès de segar, però aquesta vegada per protecció de les aus.
Si una petita part de la grandíssima quantitat d’aigua i sediments que transporta el riu a la tardor, i que es queden a les capçaleres dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja, es desviés d’alguna manera i es tornessin al riu passat l’embassament de Riba-roja, esta aigua i sediments podrien baixar lliures pel riu fins arribar a l’Assud de Xerta on una part entraria pels canals per injectar-la als arrossars i combatre la subsidència i la sobrant continuaria pel riu fins la desembocadura on ajudaria a frenar la regressió.
Esta practica solucionaria el problema de la regressió i la subsidència del Delta; evitaria que els embassaments a la llarga quedin inútils al resultar plens de sediments; mitigaria el problema de les algues al riu i la mosca negra; i possiblement frenaria algun dels altres grans problemes que té lo riu Ebre.
Això tan senzill només té un inconvenient, el cost de l’obra del canal o tub de desvio, una obra moltíssim més econòmica que el tros de túnel de l'AVE que estan fent per baix de la Sagrada Família. Salvar un espai tan valuós com lo Delta de l’Ebre no hauria de ser menys important que estalviar alguns segons als viatgers privilegiats que utilitzen algunes de les caríssimes infraestructures de transport que es fan actualment.
Per tant, és faena nostra matxacar a l'administració de que el problema del Delta és per la desídia d’ells, i denunciar tantes vegades com tinguéssim ocasió davant de la Comunitat Econòmica Europea, i de qui sigue, la falta d’interès dels governs català i espanyol en salvar el Delta de l’Ebre.
Manifest de la IV DIADA PELS SEDIMENTS AL DELTA a càrrec de Josep Bertomeu “Polet”
La Ràpita, 21 d'agost de 2010
dimarts, 24 d’agost del 2010
33 atrapats per la societat del capital
Podem llegir i, a més, podem pensar... El mínim apreguntar-nos seria: Què ha passat i quines responsabilitats hi ha? Què passarà i per què? Què és el que realment hauria de passar?
Accidente minero en Chile
M. DÉLANO - Santiago - 24/08/2010
El presidente de Chile, Sebastián Piñera, anunció ayer que no habrá impunidad para los responsables del derrumbe de la mina San José, que mantiene sepultados a 33 trabajadores. (UN GOVERN FERM I IMPLACABLE? de boqueta... com la majoria) La empresa propietaria de la mina, San Esteban, no ha participado en las labores de rescate y tardó en avisar del accidente, además de vulnerar normas de seguridad y no pagar el seguro social de los mineros, según las denuncias (UNA EMPRESA AVARA ... com la majoria). Un abogado de San Esteban afirmó ayer que la empresa podría declararse en quiebra, porque carece de liquidez para pagar los gastos que se avecinan (UNA SORTIDA EN BANDEJA, FÀCIL, INDOLORA... I AQUI NO PASSA RES l'empresa es fa fum i desapareix).
La Cámara de Diputados inició hace días una investigación del derrumbe, mientras ayer se esperaba que 24 de las 33 familias de los mineros interpusieran una querella contra los propietarios de la mina y el Estado (LES FAMÍLIES SI QUE VEUEN CLAR!). "Vamos a investigar las responsabilidades y sancionar a los que tengan culpabilidad", afirmó Piñera ayer. (L'ESTAT ACUSAT, ACUSA I ES QUI INVESTIGARÀ I DECIDIRÀ QUINA VERITAT LI CONVÉ... no hi ha res com tindre poder)
La mina San José, cuyo historial registra más de 80 accidentes y que había sido clausurada tras la muerte de un minero, consiguió de un modo todavía no aclarado ser reabierta en 2008 (TANTES COSES POC CLARES PASSEN I COLEN SENSE QUE MOS ENTEREM NONMÉS QUAN PASSA UNA DESGRÀCIA...). El Servicio Nacional de Geología y Minería (Sernageomin), el órgano estatal que fiscaliza la seguridad de las operaciones mineras, le había exigido que instalara una escalera en el conducto de ventilación para que los trabajadores pudieran salir en caso de accidente.
Sin cumplir esta condición, la empresa logró reabrir la instalación. El jefe del Sernageomin, depuesto por Piñera, sostuvo ante la comisión investigadora que la autorización la dio un subordinado suyo, sin que él se enterara. (O ÉS NEGLIGENT O ÉS UN DELINQÜENT I VA DE LLEST... com la majoria dels que arriben a estos càrrecs)
Los órganos fiscalizadores trabajan con una pobreza franciscana de medios y personal (L'ESTAT NO FA BÉ L AFEINA, NO POSA ELS RECURSOS... per a altres coses segur que si). Para vigilar la seguridad de 1.000 instalaciones mineras en la región de Atacama, donde se encuentra la mina San José, el Sernageomin cuenta con solo dos inspectores. Los sindicatos han denunciado además las precarias condiciones de seguridad en las minas pequeñas y medianas, que las empresas sobreexplotan en los periodos de buenos precios de los metales.
Una de las consecuencias que deja el derrumbe es la decisión del Gobierno de mejorar las condiciones de seguridad de los trabajadores de distintos sectores (ARA TOTS A CÓRRER I POSAR NORMES QUE DESPRÉS ES SALTARAN...). Piñera formó ayer una comisión de expertos, que encabeza la ministra del Trabajo, Camila Merino (AL CAPDAVANT SEMPRE ALGÚ DE CONFIANÇA... encara que no sigue molt experta), para que en 90 días entregue propuestas para ampliar las atribuciones de los organismos fiscalizadores del Estado y las sanciones a las empresas que vulneran las normas en la minería, construcción, agricultura e industria.
En la actualidad, a muchas empresas les resulta más económico pagar una multa por incumplir una norma de seguridad que invertir para mejorar las condiciones en las que están los trabajadores (UNA MOSTRA MÉS, PER SI FEIA FALTA, QUE LES NORMES ES FAN EN FAVOR D'UNS I EN CONTRA D'ALTRES). Piñera dijo confiar en que el derrumbe en la mina San José sirva para dar un "gigantesco salto adelante en la dignidad, la seguridad y las condiciones" en las que se desempeñan los trabajadores (GRANS PARAULES, VINGA, VINGA, APLAUDIU!!!).
El accidente, que pudo ser evitado si la empresa y el organismo estatal que la fiscalizaba hubiesen cumplido con las normas, ha provocado una indignación general. Y también una reacción de unidad de todos los sectores políticos, simbolizada por el abrazo que se dieron el domingo, junto a la mina, el presidente Piñera, de derecha, y la senadora socialista Isabel Allende, hija del ex presidente Salvador Allende, cuando se pudo establecer que los mineros estaban vivos. (I ARA PLOREU)
LLUITEM I PREGUEM PERQUÈ ESTES 33 FAMÍLIES ES RETROBIN I VEGIN LA LLUM, LA LLUM DE LA VERITAT I DE LA VIDA, QUE APAGARÀ LA FOSCOR DELS QUI MOS GOVERNEN, QUE SON LES EMPRESES DEL CAPITAL, PER BOCA D'ORADORS DE LA MENTIDA, COMEDIANTS DINS DEL DRAMA DE LA PASSIÓ DE LA HUMANITAT CONFINADA I FINS AVUI CONFOSA.
Accidente minero en Chile
M. DÉLANO - Santiago - 24/08/2010
El presidente de Chile, Sebastián Piñera, anunció ayer que no habrá impunidad para los responsables del derrumbe de la mina San José, que mantiene sepultados a 33 trabajadores. (UN GOVERN FERM I IMPLACABLE? de boqueta... com la majoria) La empresa propietaria de la mina, San Esteban, no ha participado en las labores de rescate y tardó en avisar del accidente, además de vulnerar normas de seguridad y no pagar el seguro social de los mineros, según las denuncias (UNA EMPRESA AVARA ... com la majoria). Un abogado de San Esteban afirmó ayer que la empresa podría declararse en quiebra, porque carece de liquidez para pagar los gastos que se avecinan (UNA SORTIDA EN BANDEJA, FÀCIL, INDOLORA... I AQUI NO PASSA RES l'empresa es fa fum i desapareix).
La Cámara de Diputados inició hace días una investigación del derrumbe, mientras ayer se esperaba que 24 de las 33 familias de los mineros interpusieran una querella contra los propietarios de la mina y el Estado (LES FAMÍLIES SI QUE VEUEN CLAR!). "Vamos a investigar las responsabilidades y sancionar a los que tengan culpabilidad", afirmó Piñera ayer. (L'ESTAT ACUSAT, ACUSA I ES QUI INVESTIGARÀ I DECIDIRÀ QUINA VERITAT LI CONVÉ... no hi ha res com tindre poder)
La mina San José, cuyo historial registra más de 80 accidentes y que había sido clausurada tras la muerte de un minero, consiguió de un modo todavía no aclarado ser reabierta en 2008 (TANTES COSES POC CLARES PASSEN I COLEN SENSE QUE MOS ENTEREM NONMÉS QUAN PASSA UNA DESGRÀCIA...). El Servicio Nacional de Geología y Minería (Sernageomin), el órgano estatal que fiscaliza la seguridad de las operaciones mineras, le había exigido que instalara una escalera en el conducto de ventilación para que los trabajadores pudieran salir en caso de accidente.
Sin cumplir esta condición, la empresa logró reabrir la instalación. El jefe del Sernageomin, depuesto por Piñera, sostuvo ante la comisión investigadora que la autorización la dio un subordinado suyo, sin que él se enterara. (O ÉS NEGLIGENT O ÉS UN DELINQÜENT I VA DE LLEST... com la majoria dels que arriben a estos càrrecs)
Los órganos fiscalizadores trabajan con una pobreza franciscana de medios y personal (L'ESTAT NO FA BÉ L AFEINA, NO POSA ELS RECURSOS... per a altres coses segur que si). Para vigilar la seguridad de 1.000 instalaciones mineras en la región de Atacama, donde se encuentra la mina San José, el Sernageomin cuenta con solo dos inspectores. Los sindicatos han denunciado además las precarias condiciones de seguridad en las minas pequeñas y medianas, que las empresas sobreexplotan en los periodos de buenos precios de los metales.
Una de las consecuencias que deja el derrumbe es la decisión del Gobierno de mejorar las condiciones de seguridad de los trabajadores de distintos sectores (ARA TOTS A CÓRRER I POSAR NORMES QUE DESPRÉS ES SALTARAN...). Piñera formó ayer una comisión de expertos, que encabeza la ministra del Trabajo, Camila Merino (AL CAPDAVANT SEMPRE ALGÚ DE CONFIANÇA... encara que no sigue molt experta), para que en 90 días entregue propuestas para ampliar las atribuciones de los organismos fiscalizadores del Estado y las sanciones a las empresas que vulneran las normas en la minería, construcción, agricultura e industria.
En la actualidad, a muchas empresas les resulta más económico pagar una multa por incumplir una norma de seguridad que invertir para mejorar las condiciones en las que están los trabajadores (UNA MOSTRA MÉS, PER SI FEIA FALTA, QUE LES NORMES ES FAN EN FAVOR D'UNS I EN CONTRA D'ALTRES). Piñera dijo confiar en que el derrumbe en la mina San José sirva para dar un "gigantesco salto adelante en la dignidad, la seguridad y las condiciones" en las que se desempeñan los trabajadores (GRANS PARAULES, VINGA, VINGA, APLAUDIU!!!).
El accidente, que pudo ser evitado si la empresa y el organismo estatal que la fiscalizaba hubiesen cumplido con las normas, ha provocado una indignación general. Y también una reacción de unidad de todos los sectores políticos, simbolizada por el abrazo que se dieron el domingo, junto a la mina, el presidente Piñera, de derecha, y la senadora socialista Isabel Allende, hija del ex presidente Salvador Allende, cuando se pudo establecer que los mineros estaban vivos. (I ARA PLOREU)
LLUITEM I PREGUEM PERQUÈ ESTES 33 FAMÍLIES ES RETROBIN I VEGIN LA LLUM, LA LLUM DE LA VERITAT I DE LA VIDA, QUE APAGARÀ LA FOSCOR DELS QUI MOS GOVERNEN, QUE SON LES EMPRESES DEL CAPITAL, PER BOCA D'ORADORS DE LA MENTIDA, COMEDIANTS DINS DEL DRAMA DE LA PASSIÓ DE LA HUMANITAT CONFINADA I FINS AVUI CONFOSA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)