ARGUMENTARI ANTINUCLEAR
PER QUÈ CAL OPOSAR-SE A L’ENERGIA NUCLEAR?
1.- La connexió militar inherent a l’energia nuclear civil
El pecat original de l’energia nuclear és el seu origen militar, amb les bombes que causaren les hecatombes d’Hiroshima i Nagasaki. Aquest vincle no és solament originari, sinó que es manté en tot l’ús civil de l’energia nuclear: L’urani empobrit té el seu origen en el cicle nuclear civil; un “residu” de les centrals nuclears és el plutoni, la utilitat del qual és l’armament atòmic; totes les potencies nuclears (USA, Regne Unit, França, Rússia, Xina, Índia, Pakistan, Israel) disposen al seu territori de les fases més importants del cicle nuclear; Corea del Nord ha basat els seus intents d’aconseguir armament atòmic en les centrals nuclears civils; els països més poderosos pressionen durament Iran, que fins ara no ha fet sinó implementar el cicle nuclear civil, acusant-lo de tenir unprograma nuclear militar; quan el règim de Franco –hi ha documents que ho acrediten- decidí iniciar al programa de nuclearització civil del país, aspirava a entrar en el club nuclear militar; la central de Vandellòs I fou construida per França amb la intenció d’obtenir-hi plutoni per a la seua “force de frappe” (un plutoni per quedar-se el qual ara pretenen que paguem, en concepte de tractament dels residus).
2.- L’afecció a la salut
Els elements radioactius, tant els que s’utilitzen com a “combustible” com els que en resulten del funcionament de les nuclears produeixen radiacions ionitzants amb l’energia suficient per a alterar directament el material hereditari de les cèl·lules, és a dir, per a produir-hi mutacions, mutacions que poden passar a la descendencia si es produeixen en cèl·lules de la línia germinal o que es poden anar acumulant provocant cáncer. També poden afectar indirectament el material hereditari produint, en l’ambient intern de la cèl·lula, radicals lliures (producte de ionitzacions) que també poden afectar aquest material amb els mateixos resultats. També afecten el material hereditari produint ruptures dels cromosomes, ruptures cromosòmiques que cada vegada hi ha més investigadors biològics i biomèdics que les associen al cáncer i que també poden ser causa de malformacions si afecten cèl·lules de la línia germinal. Encara que no se’n coneixen bé els mecanismes (tot i que se sospita de la producció de radicals lliures), aquestes radiacions també produeixen afeccions immunològiques (alteracions dels sistemes de defensa del cos), neurològiques i del sistema reproductiu.
Aquestes radiacions s’emeten en totes les fases del cicle nuclear, des de la mineria fins als residus. També en el funcionament “normal” de les centrals nuclears (es poden veure els mapes de radiacions de la xarxa d’informació radiológica de la Generalitat.
3.- L’afecció al medi
A més a més de les emissions radiactives que allibera en totes les seues fases, el cicle de l’energia nuclear comporta la remoció de milions de tones de material en la mineria i grans emissions de CO2 (per la maquinària de la mineria, de la maquinària utilitzada en la construcció de les centrals, en la fabricació del formigó i de l’acer de les centrals,la construcció de les quals dura de mitjana uns deu anys).
4.- La inseguretat
Des de 1950 hi ha hagut com a mínim 22 incidents greus en instal·lacions nuclears, més d’un cada tres anys. Si ens cenyim als catalogats oficialment com a accidents, n’hi ha hagut, fins al 2007, nou, un cada sis anys i mig. Com a accidents, es cataloguen els de nivell 4 per amunt (impacte sobre el públic amb dosi próxima als límits prescrits, dany significatiu al reactor i/o exposició fatal de treballadors). D’est nivell, n’hi ha hagut com a mínim cinc (n’hi ha molts enla sèrie que no estan catalogats). De nivell 5 (fuita que exigeix accions de Protecció Civil, danys severs al reactor), n’hi ha hagut tres. I de nivell 7 (desastre complet), el de Txernòbil.
És molt interessant, per provenir d’un personatge pronuclear, de llegir la descripció de l’accident de Harrisburg que es fa a Nucleares, ¿por qué no?s´hi veu tota una cadena fatal de petits “fallos”, tant tècnics com humans,que condueixen inevitablement al desastre. No cal llegir la descripció que fa del de Txernòbil. La seguretat de les centrals nuclears pot fallar en desenes de punts, i de fet, sol fallar-hi, com ho mostra la llista oficial d’accidents i incidents greus.
5.- La pretesa baratura de l’energia nuclear
Hi ha un informe d’experts del MIT que en el capítol titolat “Nuclear Power Economics”, on es diu que “en mercats desregulats, l’energia nuclear actualment no és competitiva respecte al carbó i al gas natural” i que els problmes en el cost solament se solventarien si es produissen reduccions significatives en les necessitats de capital per a la construcció, el funcionament i el manteniment de les centrals nuclears, reduccions que no estan, ni molt menys, a la vista. Segons est informe, perquè l’energia nuclear pogués arribar ser competitiva, caldria com a mínim: que els costos de construcció baixessen a menys de 2000 dòlars per quilovat (ara, 6000 dòlars); que els terminis de construcció passessen dels cinc anys promesos –encara que no mai complerts- actualment a quatre anys;que els costos e capital s’igualessen als de les altres opcions (actualment,els bancs afigen als interessos normals dels prèstecs una prima de risc a les inversions nuclears d’entre el 3 i el 4 per cent); que es mantinga la limitació de responsabilitat civil dels peradors uclears (de fet, esta responsabilitat civil, arreu, és assumida pels Estats); que s’internalitzen els costos d’emissió de CO2 de les centrals de carbó i gas (carregant-hi més de 100 dòlars/tona de C emesa).
La ruina económica que significa l‘energia nuclear es palesa l’Estat espanyol mb el cas de la moratoria. Hi ha molta gent ue pensa ue la moratoria fou acordada per la pressió del moviment ecologista i per les séqueles de l’accident de Harrisbourg (1979). Peró de fet la moratòria mundial comença abans, poc després de la crisi del petroliés , amb la tendència mundial a l’augment de les taxes d‘interès que gravaven el capital de les inversions nuclears, el cost financer de les quals en constitueix la major part, i amb l’aturada de l’increment en el consum elèctric. A l’Estat espanyol, les elèctriques tenien a finals dels setanta un deute en dòlars amb la banca nordamericana, un deute tan gran i que s’havia encarit tant que les situà a punt de “bancarrota”. La morat+oria decretada pel govern de Felipe González fou el salvavides de les elèctriques. L’Estat els donà 700.000 milions de pessetes de 1983 (si ara hi hagués peseta, serien més d’un bilió, més de 6000 milions d’euros), un recàrrec, durant 25 anys d’un 3,45 per cent en les tarifes, a més a més d’un sistema de bonificació que dedicava el 50 per cent de l’augment d eles tarifes regulades al sanejament financer de les elèctriques. L’explicació oficial era que es compensava les elèctriques per les inversions nuclears que la moratoria els impedia de rendibilitzar. En realitat, com han reconegut molts anys després personatges com Carlos Solchaga i Juan Manuel Eguiagaray, el que s’havia fet era rescatar les elèctriques de la situació en què les havia ficat la seua aposta nuclear, pagant-los les inversions i permetent-los de fer-se amb uns beneficis que, de no ser aixó, haguessen estat pèrdues descomunals.
6.- El problema dels residus
Tots els residus de l’energia nuclear són perillosos, però els més perillosos són els d’alta activitat, procedents del combustible gastat de les centrals i del reoprocessament d’est combustible. Es caracteritzen per una toxicitat molt elevada i una duració molt llarga, que en alguns casos arriba a les desenes de milers d’anys. Avui, encara no hi ha unpaís que haja posat en marxa un magatzem definitiu de residus d’alta activitat i tots han tingut problemes amb els seus projectes. Recentment, Obama ha decidit abandonar l’únic projecte que hi havia al món.
Mentrestant, estos residus s’emmagatzemen a les centrals nuclears, en piscines refrigerades, esperant que algun dia s’hi trobe una solució. A casa nostra, el govern central pretèn (donat que les piscines de moltes centrals estan ja al límit d ela seua capacitat) d’allotjar estos residus en un cementiri “transitori” (un mínim de 70 anys, tres generacions), per a la ubicació del qual, si no hi posem remei, les Terres de l’Ebre tenen la major part dels números.
Les centrals espanyoles produeixen anualment 6 tones de productes de fissió i més de dues de plutoni. Si n’hi ha prou amb un mil·ligram de plutoni per a matar una persona, les dues tones que es produeixen al’Estat suposen 2000 milions de dosis letals. Toxicitat agreujada per l’extraordinari període d’activitat que tenen estos residus i la nostra incapacitat absoluta per a reciclar-los a qualsevol escala.
LES ALTERNATIVES
Les tècniques ja existeixen i cada cop s’apropen més a la competitivitat
En qualsevol cas, ja són més barates que l’energia nuclear, encara que en alguns casos, en absència d’una internalització dels costos que suposen les emissions de CO2, no siguen prou competitives amb les basades en els combustibles fòssils. I algunes, com la solar fotovoltaica, tenen un llarg camí de millora de l’eficiència (aconseguint d’utilitzar una part més gran de l’espectre de les radiacions electromagnètiques). Són l’eòlica, la solar térmica, la solar fotovoltaica, la biomassa, la geotérmica i la mareomotriu.
Però no hi ha una alternativa basada en una única tecnología, com s’ha anat fent fins ara, sinó en un “mix” òptim adaptat a cada lloc
Una xarxa de combinacions locals
L’alternativa no és tot eòlica, o tot fotovoltaica o tot eòlica i fotovoltaica, sinó combinacions locals en funció de les possibilitats i de les necessitats locals, creant una xarxa amb diversos “mixos” de diverses fonts, una xarxa en què la producció d’electricitat estigués situada a prop de les zones on es consuméis. No tot serien petites centrals basades en diverses fonts, naturalment, ja que les zones de molta població, alta activitat industrial i alt consum elèctric haurien de tenir centrals d’una certa dimensió, però situades a prop, no com ara, que la producció d’electricitat està situada a centenars de quilòmetres de les zones de major consum. A més, estes grans centrals,que serien poques, es basarien en la combinació de fonts preferiblement locals. I no serien tan grans, si es promovia que els polígons industrials i els grans serveis públics tinguessen minicentrals per a les seues necessitats, aprofitant espais ara “inútils”, com les teulades i les zones ja degradades.
Una política decidida de foment de l’estalvi i de l’eficiència
No ens referim bàsicament a les campanyes per l’estalvi dirigides als consumidors i als xiquets de les escoles,que és quasi tot el que es fa, sinó una política d’incentius a la utilització correcta de l’electricitat (usos racionals i usos irracionals –per exemple, utilitzar electricitat per a obtenir calor), de planejament urbanístic, de normes de construcció, d’incentivació de l’estalvi en els processos de producció, etc.
Fugir del monopoli de les elèctriques
Poc hauríem guanyat si desfent-nos de les nuclears seguïem amb el mateix model d’unes grans empreses que fan i desfan en el món de l’electricitat i que no tenen interés sinó a “forrar-se” com siga, és a dir, fent gran centrals (tan s’hi val si són nuclears, tèrmiques o de renovables) i dividint el territori en zones deprimides destinades a la producció d’electricitat i zones “dinàmiques” que en consumeixen la major part.
L’alternativa que propugnem estaria basada en les iniciatives dels ens locals (municipis, comarques, ciutats), cooperatives, particulars que produeixen electricitat per al seu consum i en venen una petita part. Solament així es podria aconseguir una producció i una distribució d’electricitat en funció d eles necessitats socials i de les persones i no dels interessos d’uns pocs oligopolis.
